Déu no té pressa

Acabo de llegir uns apunts de dietari del poeta Jordi Pàmias publicats recentment amb el títol Déu no té pressa (Curbet edicions). Aquest recull de proses no és el primer que publica el poeta nascut l’any 1938 a Guissona, la Segarra. Temps enrere ja vam poder llegir Quadern de tres estius (1986) i Des de la foscor: un dietari dels anys 60 (2007).

A Déu no té pressa Jordi Pàmias es mostra en paràgrafs d’estil i contingut més concentrats que en els lliuraments anteriors, talment com s’escriu un compendi de reflexions en veu alta, una condensació verbal de l’experiència de viure i de meditar sobre el fet de viure. En el seu pròleg, l’autor ja adverteix la concisió extrema de les proses que formen aquests apunts de dietari que van des de l’octubre de 2010 fins a l’octubre de 2011. Un any real amb apunts sobre fet reals, però també un any en què el pensament sobrevola l’acció concreta, ja que la vida de l’esperit no té topants i, per descomptat, tampoc no és presonera del temps. D’aquí ve l’avinença del títol Déu no té pressa, inspirat en una frase de John Polkinghorne.

Tres són els eixos fonamentals d’aquests apunts. En el magnífic text d’introducció de Lluís Calvo a Déu no té pressa, de Jordi Pàmias, parla de la Trinitat [sic] de Pàmias que es desplega en tres ales d’àngel (les cursives són de Calvo): la poesia, l’actualitat política i l’esperit.

El fet religiós forma part de la personalitat del poeta Jordi Pàmias. Som davant d’un home cristià, i tot el seu discurs està amarat de la seva fe que es desplega en tots els àmbits de la vida, tant en l’àmbit del quotidià com en l’àmbit de l’extraordinari. No hi ha pas diferència entre el profà i el sagrat en el seu camí humà perquè tot és el mateix en el gresol de la vida interior, justament aquella vida que no té pressa, que es dilata i profunditza perquè es dóna en una altra dimensió no subjecta als límits del temps. Vida que només podem anticipar en aquelles experiències unitàries que ens situen en l’atemporalitat de l’esperit sense perdre de vista, ni de sentir-la, la vida psíquica i corporal.

Així s’explica la condensació del seu sentir i pensar en aquestes proses en les quals s’hi ha esporgat tot allò que podria resultar retòric i, per tant, mancat d’autenticitat. A Déu no té pressa trobem Jordi Pàmias al nu, tant si relata la trobada amb un amic, o refereix una lectura o l’escriptura d’un poema propi, com si medita sobre l’Església que és (Pàmias no estalvia la crítica) i la que voldria que fos, tan allunyada l’una de l’altra atès el franciscanisme del poeta Pàmias. A Déu no té pressa trobem l’home ocupat en la vida de l’esperit però sense deixar de tenir els peus ben posats a terra, una terra i el seu poble que clamen, perquè hi tenen dret, per la seva llibertat. També trobem el poeta que escriu sobre el fet d’escriure poesia, com ell entén i practica l’art poètica, i que tal com jo ho veig tant té a veure amb la seva vivència de Déu quan escriu de manera succinta: Jo, com a creient, admiro la infinita capacitat visionària de Déu.

I no és també un visionari, el poeta? Quan escrivim, sabem on podem arribar? No, però ens posem en camí d’assolir el que ens ve de Déu, de la seva immensitat. De Déu, (o, si es vol dir d’una altra manera, de la Realitat) ens ve l’impuls d’estirar els braços, d’abraçar el misteri i veure amb uns altres ulls (els de la bellesa, els de la bondat, els de l’amor) el que no sabem i que a vegades, miraculosament, es transparenta en la paraula poètica. I és que Déu, com l’art, és més enllà de tota lògica, escriu Jordi Pàmias en un dels seus apunts (punts de llum, en diu Lluís Calvo) del dietari Déu no té pressa.