La llengua com a arma política

El passat febrer ja vaig escriure en defensa de la llengua catalana. Ara fa pocs dies ens hem trobat gent manifestant-se en defensa de l’espanyol, la qual cosa, si tenim present quanta gent desconeix el castellà a casa nostra, resulta sorprenent. Potser és que no passo pels mateixos barris, però jo juraria que el castellà, amenaçat, amenaçat… Ni de conya. Les llengües, per si mateixes, no generen conflictes. Hi ha manifestacions en contra del romanx a Suïssa?  Contra l’italià a Eslovènia? Crec que no. Una llengua perseguida és una situació de violència d’una comunitat contra una altra, una imposició, una negació de l’existència cultural, un intent d’anorreament. Violència que no sempre s’expressa amb víctimes als carrers o amb presons (tot i que de vegades s’hi arriba), sinó amb una asfíxia costant d’una personalitat pròpia, d’una manera de ser i de veure el món. En aquests casos, evidentment, la víctima és la comunitat amb la llengua minoritzada, no els parlants de la llengua dominant (és obvi, però llastimosament cal recordar-ho). La víctima és qui no pot aprendre un idioma, no aquell a qui se li ofereix l’ensenyament en les mateixes condicions que a tots els altres conciutadans. Atempta, per tant, contra el sentit comú, manifestar-se contra el fet d’aprendre. I és que en realitat ningú es manifesta contra l’aprenentatge, les protestes són contra el fet d’haver-li de reconèixer una identitat diferent a un país.

He buscat a la Viquipèdia l’article sobre llengües minoritzades, o sigui, sense ple reconeixement ni obligació de conèixer-la dins el seu territori. Se’n citen dotze a Europa i, d’aquestes, set són pertanyents a territoris dins l’estat espanyol. Més de la meitat. M’ha semblat sospitós i he fet la mateixa cerca a la Wikipedia en castellà. Resultat, cap. Queda clar que hi ha algú que té un problema de percepció. Alguns consideren el català, el gallec, el basc, l’aragonès, l’asturià, l’occità i l’amazic, llengües en perill, amenaçades pel castellà i altres, no. Per què? Com és possible? Doncs perquè si estudiem el cas del català sobre els documents legals, sobre el que prescriuen les lleis, no està tan malament. Ara bé, la realitat no sembla correspondre’s al que seria d’esperar. L’embranzida ideològica contra la llengua catalana és absurda perquè la converteix en una arma poderosíssima a les mans dels rivals polítics. Si es vol eixamplar la base de l’independentisme, un bon camí és atacar la llengua catalana.

Ara bé, a la llengua no se la defensa només amb manifestacions, ni amb declaracions sobre l’escola en català. Hi ha una part molt antipàtica però necessària en aquesta lluita per la supervivència que consisteix en vigilar la correcció, la puresa del català. Cal preservar l’idioma de les interferències sobretot del castellà, utilitzar els mots propis, i les frases fetes. Cuidar la nostra parla des dels mitjans de comunicació, fer conscient que tenen una tasca de divulgació a més de la que els és pròpia d’entreteniment o informació. També caldria demanar a les administracions un impuls més gran per l’edició de llibres no només en català, sinó d’autors catalans. La cultura hauria de ser el nostre bastió més segur; al cap i a la fi, en el passat ha estat el nucli de la nostra personalitat i de la nostra capacitat de resistència com a identitat diferenciada.