La reina y yo

No puc evitar veure en aquest inici de trajectòria republicana que, diuen, esta fent el nostre país, uns certs trets monàrquics. Que fins i tot m'atreveixo a definir com borbònics.

Perquè, si analitzem el comportament de l'etapa monàrquica de l’emèrit Joan Carles I, el veurem caracteritzat per l’aparent unitat monolítica de la frase del títol, però que amagava unes dissensions i discrepàncies de fons força considerables. Les imatges idíl·liques dels estius a Mallorca, les anades a la neu o les llotges del Teatre Reial de Madrid, contrastaven amb els rumors (i no tant rumors) de desavinences conjugals, discrepàncies de pares i fills i, sobretot, infidelitats. Cert que l'inefable Hola i altres publicacions similars i els Jaimes Peñafiels encara no abduïts pel poder de la televisió o els deliris de senectut, s'encarregaven de desmentir-ho i certificar que la família reial era una bassa d'oli i un niu d’amor. Però, malgrat això, ens arribaven de sotamà fotos del rei prenent el sol en pilotes en un iot estranger, rumors de viatges de la reina sola, aventures d’una filla, etc...

Al final, la veritat va acabar aflorant. I gràcies a un cert republicanisme militant d'una petita part de la premsa al qual ara s’han abonat tots, hem sabut que el rei tenia senyores que li feien la farina plana, que la reina estava més per la cultura i les obres de caritat que pel seu matrimoni (això sí, mantenint les formes i garantint el pa de fills i parents), que la filla gran havia sortit força a son pare, que la petita es va independitzar a la república de La Caixa i que el nen va acabar rebutjant l’"amiga" més o menys oficial, enamorant-se d'una republicana divorciada i ocupant el lloc al capdavant de l’estat quan el pare va decidir anar a caçar elefants, abraçar emirs i seguir vivint la seva vida al marge, tot i comparèixer de tant en tant en algun acte oficial coixejant al costat de la reina per intentar certificar que la monarquia seguia en perfecte estat de revista tot i les evidents discrepàncies entre reines, el tarannà peculiar de gendres i nets i els tics autoritaris del nou rei en la seva ambigua relació amb la republicana Catalunya.

Per això, comparant aquella situació monàrquica amb la pretesament republicana que estem vivint a Catalunya, no puc deixar-hi de trobar alguns paral·lelismes. El primer, la situació bicèfala de la màxima institució catalana que em permet associar la ERC d’Oriol Junqueras amb la figura del rei i el Junts per Catalunya de Carles Puigdemont i companyia amb la de la reina Sofia. Una parella aparentment ben avinguda que, tot i mostrar-se públicament en rodes de premsa conjuntes i altres iniciatives, no para d’alimentar rumors de desavinences i infidelitats més o menys greus com la que, aquests dies, atribueix al rei (perdó, a ERC) voluntat de compartir taula i sofà amb Corina (perdó, Pedro Sánchez). O la insinuació de discrepàncies entre la reina mare (perdó, Carles Puigdemont) i els fills i les joves (perdó, PDECat i grups afins). Per cert, on son els comunicats i opinions de l’hereu de CiU sobre tot allò que està passant? Que potser, seguint amb el símil monàrquic, han adoptat la mateixa postura que els carlins? Callar i esperar.

I enmig de tot això, per rematar el paral·lelisme, sorgeix la figura de Quim Torra. El príncep aquell a qui el rei li ha transferit el pollastre per poder dedicar-se a les seves coses. Ni que sigui a una suposada internacionalització del cas català que li permeti pensar repúbliques, caçar fantasmes, abraçar mandataris internacionals i, si hem de fer cas al Time, aspirar al Nobel de la pau durant 24 hores. Un fill submís i obedient però que fins i tot es permet amenaçar al govern de Madrid si no s’afanya a oferir-li un referèndum vinculant pactat i consensuat.

Com va fer Felip VI ara fa un any. Amb la diferència que, en el cas de Felip VI, el pare va callar. A casa nostra, no.

Insisteixo, veig tics monàrquics en allò que està passant a casa nostra. I em preocupa molt. Em preocupa sobretot el messianisme en què ens estem instal·lant. Com si només un ungit pels deus pogués treure el carro del pedregar. Perquè, no podem trobar un altre candidat a ocupar aquella plaça i a fer la mateixa feina? Tan mancats anem de gent capacitada?

Potser convé recordar que quan varem decidir fer fora la reina Isabel II, fins i tot un gruix important de republicans van estar d’acord en seguir pendents de la gràcia de Déu que atorgava reis. I en van anar a buscar un altre, Amadeu de Savoia, que tampoc funcionà.
Canviar una monarquia per una república presidencialista, però mantenint els esquemes mentals i operacionals del poder absolut, no sol ser una bona solució.