Escopir al fang (redempció)

Amb el llibre Escopir al fang (Redempció), Jordi Roig (La Palma de Cervelló, Barcelona, 1957) va obtenir el XLI Premi de Poesia Catalana Josep Maria López-Picó de la Vila de Vallirana.

Publicat per Viena Edicions i acompanyat d’un pròleg de Jaume C. Pons Alorda, a Escopir al fang (Redempció) veiem, d’entrada, un doble títol que potser ja anuncia el que llegirem: el trenat de dues històries d’alt gramatge de violència, horror i dolor, que convergeixen en el teixit d’una trena: la redempció d’un via crucis existencial.

En una nota l’autor d’Escopir al fang proclama que el seu llibre de poemes està basat en la història dels dos protagonistes de la pel·lícula Redempció (2011), dirigida per l’actor anglès Paddy Considine. Entremig d’aquest relat dividit en capítols-poemes s’hi intercalen un seguit de composicions en les quals el jo poètic de Jordi Roig sublima a través de la paraula (que potser salva, redimeix) el que és una dura experiència de fracàs vital amb el dolor agut i persistent que no exclou un lacerant sentiment de culpa: viure després de la mort d’un fill.

No esperin els lectors llegir un llibre amable, una poètica de la bellesa estètica, la contemplació de cap paisatge ni geogràfic ni humà que enlairi l’esperit i el faci sentir ingràvid. A Escopir al fang, de Jordi Roig, els lectors hauran de baixar com una pedra tirada a un pou mort fins a uns inferns curulls de fang llepissós de brutícia psíquica i moral i s’hauran d’enfrontar a les terribles imatges d’una ultraviolència, també domèstica, que posa els pèls de punta. En Joseph, el protagonista de Redempció, és alcohòlic, violent i destructiu, comença per dir-nos Jordi Roig, i encara caldria afegir que és amant del seu propi caos i l’autodestrucció. La Hanna és una dona que està plena de dolor i confusió, diu Jordi Roig en la seva nota. Si els lectors han vist la pel·lícula recordaran que la redempció de Joseph arriba de mans de Hanna, una cristiana devota a qui, ai Déu meu, el seu marit maltracta de forma despietada cada vegada que pot.

Tant en la pel·lícula de Paddy Considine com en els ferals poemes de Jordi Roig es mostra un relat dels instints més cruels refregats en la més gran brutalitat. Retratar l’horror, la maldat, l’odi al nu... Agafeu-vos fort l’estómac, lectors, aguanteu dempeus i us serà recompensat veure com del fang i la brutícia, de les aigües espesses i pútrides de les clavegueres en pot sorgir una història d’amor, tan fràgil i tan petita com vulgueu, però amor al cap i a la fi, l’amor és redempció.

Aleshores pren ple sentit la primera part del títol: escopir al fang, que d’entrada pot semblar una escopinada d’ira, de fàstic, de menyspreu. Però si anem més enllà de les paraules per penetrar en el seu cor i veure-les des d’aquest lloc amagat on potser hi ha la llum primigènia i innocent dels primers temps de la vida, escopir al fang també pot voler dir dotar el fang de la nostra saliva no tant la fisiològica com l’espiritual. Amb la nostra saliva (redemptora) el fang pot prendre una altra textura que modeli una altra figura de nosaltres mateixos i redimir-nos de la brutor i el mal.

A través de la poesia, i ficant una història dolosa entremig d’una història bruta i sòrdida, diu Jordi Roig que pretenia esbrinar si al final som capaços de salvar-nos a nosaltres mateixos sent valents, sincers i mirant fit a fit la nostra part fosca amb els seus dimonis i crueltats sense escrúpols ni remordiments. És justament quan ens enfrontem a l’altra cara de la pròpia moneda que la podem assimilar, ja que la realitat, tossuda, nua i sincera fins a fer mal, es mostra en els dos pols de l’existència. Davant la realitat una, doble i plural a la vegada, la redempció és possible acceptant la bèstia interior, no pas per matar-la sinó per domesticar-la. Potser fer-nos humans és això: no bescantar la bèstia sinó subjectar-la ben fort tal vegada amb la intermediació del fluïd vital, la saliva càlida i purificada a través dels dols.