El valor del gest

Quan dos gossos es troben de cara, el seu comportament s’omple de gestos significatius. En algun, el pèl del llom s’encrespa mentre en un altre baixen les orelles i la cua. Més d’un arronsa els llavis per mostrar les dents mentre fa un soroll profund i ronc. Altres, s’aplanen contra terra o fins i tot s’ajauen d’esquena. I quasi sempre, s’ensumen mútuament en un clima d’evident tensió que pot desembocar en una baralla més o menys ferotge o en un festeig juganer. Perquè, no ens enganyem, la cosa sol anar o d’aparellament (quan és temps i els dos rivals son de sexe diferent) o de baralla (quan s’encaren dos mascles o dues femelles).

En el primer cas, no cal que expliquem com segueix l’encontre oi?. Però en el segon, el de la lluita entre iguals, els enfrontaments poden acabar, segons l’espècie o la raça, de dues maneres. Amb la fugida del perdedor, intentant escapar de l’ira del guanyador, o amb la rendició del més dèbil, que sol tirar-se a terra i oferir el coll al rival en signe de submissió. Gest que, curiosament, bloca l’agressivitat del victoriós.

Hi ha, doncs, dues pautes genètiques diferents. I la seva combinació en una lluita, quan no coincideixen, pot tenir resultats letals. Perquè mentre el derrotat tingui la pauta de fugir, tot acabarà amb el vençut escapant amb la cua entre cames i el guanyador fent ostentació del seu triomf. Però si el derrotat és de pauta de submissió, els seus gestos pacificadors no tindran cap efecte sobre el guanyador que continuarà l’atac fins –genètica mana- la mort del vençut.

Dic tot això –perdoneu la digressió etològica- perquè segueixo tenint la sensació que les relacions Catalunya - Estat espanyol estan encara en fase de reconeixement. Tothom fa gestos per enviar missatges al contrari. Però que no passen d’aquí, dels gestos més o menys simbòlics. Perquè, per exemple, si el Parlament català ha votat una reprovació del paper de Felip VI ara fa un any, quina resposta s’espera? Quins efectes reals pot tenir això més enllà de l’aplaudiment més o menys unànime dels catalans? Tenim alguna garantia que el monarca no tornarà a despenjar el telèfon per fer-nos la guitza? Estem segurs que la coalició governant (PSOE + Podemos des del Parlament) accepta el nostre gest com una manifestació de llibertat i no com una ofensa?

Perquè convé recordar que també estan en joc uns pressupostos generals que demanen –no ho oblidem- majoria de vots afirmatius en el Congrés dels Diputats. Que no majoria absoluta com diuen alguns. I per tant, els partits nacionalistes catalans tenen l’opció de escapolir-se del vot en contra (interpretable en clau bel·ligerant) amb una senzilla abstenció, que PP i Ciutadans no podrien contrarestar al Parlament sumant els seus vots. I que fins i tot els permetria mostrar als quatre vents les discrepàncies internes si ERC recolzés els comptes i PDECat es quedes en el limbe dels abstencionistes.

La pregunta, però, segueix damunt la taula. Totes aquestes accions, son simples gestos per intentar mostrar al rival la força pròpia? Varem veure com el “no” rotund de Podemos als comptes del govern de Sánchez es desfeia com un bolado en poques hores a canvi d’un salari mínim de 900€ de més que dubtós compliment vist com funciona el mercat laboral.

El que sembla clar, però, és que ningú té ganes excepte Vox, de començar a repartir mossegades en el terreny de lluita abans que ho digui el rellotge en les preceptives eleccions. Susana Diaz va obrir la capsa dels trons abans d’hora, però ningú sembla interessat en seguir el seu exemple. Fins i tot tinc la sensació que més d’un voldria trobar una excusa per retardar les que ja tenen data fixada (europees i municipals). Perquè, insisteixo, hi ha una colla de gestos evidents, però, com en el cas dels gossos, no està clar encara si son d’aparellament o de guerra oberta pel poder. O jo no ho veig, que tot podria ser.