L’inevitable concurs

Amb profusió de publicitat, amb fulletons extraordinàries als diaris i amb les entrades venudes al cap de pocs minuts s’ha celebrat el Concurs de Castells de Tarragona.

La ciutat ha acollit una nova edició d’aquesta mena de final de la “champions castellera”.

El debat entre els pro i els contra concurs ja és un debat superat i s’ha instal·lat en l‘imaginari col·lectiu de les colles que el concurs és bo i per tant cal ser-hi. Només queda mantenint el testimoni dels contraris al concurs la colla dels Minyons de Terrassa.

En qualsevol activitat humana quan hi ha dos grups que fan la mateixa cosa és inevitable que es generi una certa competició. Això és així, ja sigui jugant amb una pilota ja sigui a veure qui fa ballar més i amb més traça els gegants o  jugant a estirar la corda. I no es pot negar que quan dues o més colles es posen a fer castells en una plaça s’estableix una competitivitat directa, i quan acaba l’actuació ben segur que mirant les cares dels castellers de les mateixes colles ja saps que hi ha tingut una bona actuació i qui no. I possiblement la bona actuació és respecte als altres però majoritàriament crec al seus propis reptes i a les seves pròpies possibilitats. Si has fet el programa previst, si no s’ha caigut i s’han millorat les construccions, satisfacció. En definitiva esperit més de superació pròpia que de competició amb els altres.

En altres aspectes de la cultura popular no s’ha establert cap mena de competició amb normes, reglaments, puntuacions, jurats i altres components dels castells, malgrat puguin coincidir en trobades multitudinàries. Segurament la mateixa idiosincràsia dels castells ho porta. Han anat pujant de pisos, eixamplant-se i posant folres i manilles i això sens dubte ha generat una expectativa que inevitablement havia de portar a que això derivés cap el concurs.

I no d’ara, eh, ja fa temps que es fan concursos de castells, només cal fer una ullada a la plana de la Wiquipèdia “Llista de concursos de castells”, en la  ressenya hi ha més de cinquanta trobades competitives des de l’any 1902 (la prehistòria) fins el de fa un parell de setmanes a Tarragona. Val la pena fer-hi una ullada perquè es veu l’evolució de la grandària dels castells. El primer guanyador va ser un “tres de set  aixecat per sota” i el darrer una torre de vuit neta. D’ençà de l’any 32 Tarragona és la ciutat que amb més constància ha anat organitzant el concurs. Vilafranca va voler fer una alternativa amb l’Anxaneta de Plata que al llarg de quatre edicions va voler fer la competència ,sense aconseguir-ho al de Tarragona, El Bordegassos tenen una experiència amb l‘Anxaneta de Plata no massa positiva, el cap de Colla del moment, en  Jesús Contreras, emprenyat per les decisions del jurat va llençar el trofeu al mig de la plaça.

La gran espectacularitat dels castells, fa que tingui un enorme poder d’atracció mediàtica, això, sens dubte, ha estat un dels elements que ha donat ales al creixement de colles, l’interès dels mitjans informatius també ha generat que els castells tinguessin una divulgació àmplia, l’esforç dels primers cronistes castellers, que picaven ferro fred al final s’ha vist recompensat i ara les pàgines i minuts d’informació sobre castells són comunes als mitjans d’informació nacionals.

Hi ha qui afirma que aquesta projecció dels castells es deu en gran part als concursos i en la seva repercussió universal i alhora encara van més enllà i creuen que sense els concursos no es veurien els castells que es veuen. Aquesta afirmació té tanta validesa com els que afirmen el contrari. Perquè el creixement dels castells va paral·lela al creixement del món de la cultura popular i també amb el creixement de les colles als anys setanta quan això del concurs no tenia la repercussió que tenen ara.

Els que som contraris al concurs de castells som titllats gairebé de prehistòrics, que ens hem quedat aturats i que no hem entès l’evolució del món casteller. Que defensem unes essències que ja no valen, que els temps evolucionen i ara el que toca és defensar el concurs com un motor dels castells. No m’ho crec i encara hi ha alguns aspectes que creiem contradiuen el que sempre han representat els castells: hi ha un excessiu nombre de rondes que ho fa pesat i que minva les possibilitats físiques, normes arbitràries a l'hora de valorar les execucions, rondes conjuntes que trenquen qualsevol possibilitat de col·laboració entre colles, peus desmuntats que penalitzen, que es cobri entrada per veure els castells, que es facin en un recinte tancat i sobretot crec que el fet de puntuar un castell és força absurd si no es té en compte el context de la colla. A Vilanova que hi ha competència entre entitats hauríem de puntuar les banderes de les comparses perquè saltes millor o pitjor o perquè fan una passada més ben travada ?... en fi. No hi ha normes ni jurats que puguin qualificar l’esforç que representa per cada colla el castell que fan.

M’agrada més creure que cada colla dóna totes les seves possibilitats amb el potencial que té en cada moment. El que té més força i gent dóna més i el que té menys potencial dóna menys però el valor intrínsec del castell és el mateix. L’esforç de cada colla amb les seves possibilitats mereix el màxim de puntuació. El que per uns l’esforç titànic és fer el tres de deu, per altres el mateix esforç és per fer un tres de vuit o de set, perquè cada colla és diferent i diversa i les capacitats que té en cada moment. D’això fer-ne competició és entrar en una dinàmica de crear unes divisions purament artificials. Les colles són un global i fer els castells és un element parcial de la seva actuació, primordial però hi ha més coses a valorar d’una colla.

I els que defensen els concurs i ens titllen de gairebé retrògrades no ens convenceran que una colla és millor que l’altre mesurant els paràmetres de punts normes completament arbitraries, faran castells més alts, i amples però no seran millor que els altres.

Un cop cada dos anys es deixen de banda els elements que conformen una actuació a  la plaça i es tanquen els castells i s’està pendent de la calculadora, dels programes estratègics, dels plans A i dels plans B, dels càlculs de possibilitats, de les caigudes dels altres (per cert en el concurs les caigudes representen prop d’un 30 % dels castells fets mentre que al llarg de la temporada les caigudes no arriben al 3%) per veure que cal fer per superar-los. Hem vist el millor i el pitjor en els concursos, escridassar a una colla perquè ha fet gran castells però aixeca la suspicàcies dels guanyadors i veure el joc net quan es reconeix que altres colles han fet castells més alts. Botifarres, escridassades bronques, i alguna que altre topada i per altra banda i celebracions conjuntes.

No negarem l’espectacularitat del concurs, és un espectable plàstic color, só,  carregat d’emocions, d’identitats, de treure les velles competicions tribals. Però tot això no ens convenç per defensar la bonança dels concursos de castells. 
Al lema històric dels castells, de força, equilibri, valor i seny algú hi va afegir germanor (deuria ser un “bonista”) però un dia cada dos anys això de la germanor es canvia pel de competició. No hi amics, hi ha adversaris, cadascú a la seva, fomentar el campi qui pugui, ah! i si cauen  els altres, millor!

Segur que això del concurs deu remoure forces diners i deu deixar beneficis a l’organització del contrari ja haurien buscat altres fórmules. L’entrada de diners al món casteller no és nou però encara prudent, fa un parell d’anys Red Bull va fer una promoció enorme a nivell mundial els castells, ja hi ha debat sobre els drets d’imatge de la televisió (debat semblant que hi ha al futbol) i encara el naixement dels Xiquets de Hangzhou té base econòmica. Patrocinats per un empresari tèxtil que suposo s’ho deu prendre com una activitat més per augmentar la producció en una peculiar manera d’aplicar el “capitalisme xinès”.

Ara sembla que van de capa caiguda, potser l’empresari ja té altres mètodes per incentivar a la productivitat. No ens sorprendria que ben aviat el món de les apostes entrés també al concurs de castells –si és que ja no hi han de sota mà- i naturalment darrera d’això, els fitxatges, els traspassos per temporada, els patrocinis, clàusules de rescissió i mercats amb contractes blindats i potser fins i tot una lliga amb la final a Tarragona.

Potser exageracions però de més verdes en maduren

Segurament diran que són fabulacions dels retrògrades que encara estem ancorats en allò de l’esperit dels castells a al plaça i que acabaven amb el castell de germanor.

Antic, carques...

Però vaja ens mantenim en que no calen concursos...

Perquè, més enllà de l’espectacle que cal reconèixer que és notable, no aporten res de nou, algú creu hores d’ara que si no hi hagués hagut concurs no es reconeixeria que La Vella és la colla que més en forma enguany pel seu nivell de castells habituals?