Què volia?

Hem passat un cap de setmana de visites. Amb una que ha superat en popularitat a totes les altres. La de Pablo Iglesias a la presó de Lledoners per mantenir una reunió amb Oriol Junqueras i, pel que ha explicat la premsa, quatre persones més del “bàndol” català. I que, també pel que sembla, no ha aportat res de nou al marge de la constatació que cal seguir, no parlant, sinó intentant parlar. Imagino un Junqueras circumspecte preguntant-li al cap de Podemos (per alguns el Miguel Strogoff de Pedro Sánchez): “Què volia?”. I al polític madrileny responent-li: “Saber que quiere usted”. Un diàleg que, probablement, tampoc podia dur enlloc més. Perquè no crec ni que Junqueras pugui dir la darrera paraula del que el sector independentista del Parlament català i la gent que representa volen, ni Pablo Iglesias prometre res, més enllà de la voluntat i propòsit de transmetre la demanda al PSOE i a les seves pròpies bases. Per tant, sembla força clar que l’únic que es podia acordar en aquesta primera trobada és que n’hi hagi una de segona. Això sí, amb les posicions una mica més clares. Com la que sembla haver manifestat Junqueras en presència dels 4 notaris destinats a certificar que no hi ha hagut pactes secrets ni tripijocs al voltant dels pressupostos i amb l’actitud d’Esquerra Republicana.

Una mica com el que sembla que ha passat amb la “crida a consulta” de l’ambaixador belga al ministeri del senyor Borrell. També l’imagino preguntant-li al funcionari corresponent que l’ha rebut al seu despatx: “Què volia?” i recordant-li que ell no és qui per renyar al Puigdemont de Flandes. Que, en tot cas, qui ho haurà de fer serà el president. I encara, perquè allà sembla que no es confon jerarquia i poder, com passa aquí. Allà, quan tothom té dret a opinar des del seu nivell de poder i, quan ho fa, no surt el superior a rebatre-li aquella opinió, a renyar-lo, i molt menys a amenaçar-lo. Per tant, també aquí imagino a l’ambaixador, en base al mateix principi, dient que si el cònsol honorari es vol passejar per una manifestació amb una samarreta groga o un abric de pells, ell no hi pot fer res. Que, en tot cas, ja ho comentarà amb els seus superiors i ja li farà arribar la seva resposta. Ah! i que la decisió de cessar-lo o inhabilitar-lo recau sobre l’estat espanyol, no sobre Bèlgica.

Per ser justos i equànimes, però, també hauríem de ficar en aquest sac la visita del president Torra a la República Helvètica per fer-hi, en principi, una conferència, però amb la clara intenció de donar transcendència al fet. Altrament, la discreció que etiqueta les trobades amb Marta Rovira i Anna Gabriel, s’hauria fet efectiva en forma de silenci. Però aquí es buscava que algú (el govern suís, el veguer del cantó o l’alcalde de la vila) s’acostés al President Torra i li preguntés: “Què volia?” mentre algú feia una foto per omplir alguna portada parlant de “contactes internacionals”.

Aquest és el problema. La contradicció flagrant que estem vivint. Necessitem fets i només son capaços d’oferir-nos intencions. Necessitem canvis i només saben oferir-nos temps d’espera. Necessitem camins i només edifiquen parets. Com passa, no siguem tampoc màrtirs o culpables innecessaris, arreu. O potser el “Què volia?” de la Unió Europea respost amb la pretensió de la Sra. May de fer-se un “brexit a mida” no ha estat al final contestat tot invocant la necessitat de diàleg i la conveniència de consensuar amb una colla de governs. Sobretot quan s’acaba d’etzibar un calbot als pressupostos italians, de cridar l’atenció a Espanya també pel tema dels comptes i de treure targeta groga a Polònia per una reforma de la justícia que es titllaria d’inacceptable en condicions “normals”.

És el que tenen els diàlegs de debò. Quan li preguntes a l’altre costat de la taula: “Què volia?”, corres el perill que t’ho digui. I que, a més, et demani si estàs disposat a donar-li.