Tardor calenta, tardor d’aniversaris

Les previsions eren d’una tardor calenta políticament. De moment –i això pot canviar en un tres i no res- no ho està essent tant . Plujosa sí, l’aigua a dojo els darrers dies potser ha refrigerat una mica l’ambient general.

Tardor d’aniversaris que hem celebrat degudament, amb tots els ets i uts i també amb la nova discrepància parlamentària del grups sobiranistes evidenciant una manca d’estratègia comuna. El tacticisme juga un paper important per damunt del que pensin una bona part de la gent que va sortint al carrer a celebrar, a reivindicar o a denunciar la situació, però a sis mesos de les eleccions municipals i tal com van les enquestes això no creiem que es resolgui.

Hi ha en joc -potser va per llarg- la República, però hi ha en joc i això molt més a prop l’hegemonia política em l’àmbit independentista. Ben legítima aspiració sens dubte però que també fa alentir la marxa.

Però de tots els aniversaris i dies històrics que hem viscut el que més dol, el més cruel, el més injust de tost és l’aniversari de l’empresonament de Jordi Cuixart i en Jordi Sánchez.

Pots estar d’acord amb l’objectiu final de la independència del país i discrepar molt i molt dels mètodes emprats, pots estar em desacord en les polítiques de la majoria parlamentària, en la seva acció legislativa –més aviat minsa-, però crec que hi ha una coincidència general de la injustícia de la situació dels presoners polítics. Ara al fer un any de l’empresonament de  dirigents polítics i socials que son injustificables . Alguns creuen que hi ha una certa base de denúncia però en el cas dels presidents d l’Òmnium i l’ANC són del tot injustes, i sense cap mena de dubte un escarni al que hauria de ser la justícia. Aquella dama que amb el cas del que ara parlem s’ha tret la bena i discrimina a qui tanca i la balança s’ha desequilibrat tant que ha generat que força gent –no sabria dir quanta- ha deixat de creure en la imparcialitat que hauria de tenir sempre, i l’espasa que acompanya a la dama justícia l’ha fet servir de manera esbiaixada i directament contraria a tota la raó.

Els fets pels que estan a la presó a Jordi Sánchez i Cuixart ja els hem vist milers de vegades, una concentració, una suposada resistència, registre de la conselleria i a més hi afegeixen que són peces claus en l’1-0. Potser realment a qui haurien d’encausar seria a qui va planificar el dispositiu per fer el registre. Per inepte. I si no era un inepte va parar un parany ben dissenyat en que desgraciadament van caure els ara empresonats.

Del visionat de les imatges que hi ha no se’n desprèn cap violència, sí pressió i expressió naturalment.

Però pressió i expressió carregada d’intencions polítiques n’hi ha cada dia al carrer i arreu.

Fa un any que Sánchez i Cuixart estan empresonats. Humanament un desastre, aquets dies escoltant a les seves famílies t’adones de com de penós i destructiu és la situació. Políticament un error, sempre ho és judicialitzar la política, però sobretot en el moment en que és vol destensar que en diuen ara i judicialment una situació més que dubtosa, només cal veure el que molts analistes i professors de drets estan explicant i escoltant al Sr. Pascual Sala, que no és precisament un “mindundi” en l’àmbit judicial. Pasqual Sala, és expresident del Tribunal Suprem (i, per tant, del Consell General de Poder Judicial) i del Tribunal Constitucional  i ha manifestat que és “difícil per no dir impossible" que es pugui parlar de delicte de rebel·lió en la causa de l'1-O”, i encara  ha considerat "problemàtic" que es pugui aplicar el de sedició. 

I sobre la situació ha parlat clara: “Els jutges no hi som per fer política. Deferir en la judicatura la solució de problemes polítics és una equivocació política i s'ha de resoldre fent política en majúscules".

En fi, no crec que la seva opinió sigui gratuïta i crec que sap perfetament el que es diu.

Ara els sobiranistes pressionen el govern central amb els pressupostos, no s’aprovaran sinó hi ha gestos amb els presoners. Crec que erren el tret.

Els gestos tanmateix si hi són –que crec que hi seran- no seran públics, seran, com a vegades cal en la política, amb discreció, amb  silencis oportuns, amb indicacions insinuades i amb realisme en els passos a donar .

Fa un any que són injustament a la presó i la por més que justificada que hi ha és que no hi hagi un judici just, alguns ho tenen gola vall, clar que llegint el que es deia en aquell fòrum de jutges no és per tranquil·litzar-se sinó que més aviat et posa els pels de punta i encara més quan el poder judicial ni s’immuta i també és poc tranquil·litzador escoltant també que els fiscals van rebotar-se amb la seva cap quan aquesta els va temptejar sobre les demandes dels fiscals a l’hora del judici. L’acusació que s’acaba fent i les penes que es demanen fan pensar que hi ha un ànim de revenja, que és el que passa quan s’oblida la justícia. I ara per ara es fa difícil creure en la independència de la justícia aquella que va amb els ulls tapats i la balança equilibrada veient el que s’ha vist i sentit el que s’ha dit.

En fi un aniversari dolorós, en vindran d’altres d’iguals però quan bona part de al ciutadania de Catalunya no entén el que passa amb al justícia alguns –fonamentalment els que mena l’estat- haurien de començar a llençar missatges esperançadors.