Messianisme o feixisme?

Una pregunta: Esteu segurs que el detergent que poseu a la vostra rentadora és el millor? Què us ha fet decantar per aquesta marca enmig del mar d’opcions que el supermercat us ofereix? Potser el fet que vingui avalat per un suposat “estudi” que ningú recolza de forma fefaent? Un argument tan prosaic com que és el més barat? O potser el fet que sigui el que s’anunciï amb més insistència? De tota manera, no patiu. Si per vosaltres és el millor, endavant les atxes!!

He fet aquesta digressió intel·lectual per intentar mostrar-vos quan subjectives i diverses arriben a ser les nostres decisions i fins on es pot arribar a jugar amb nosaltres quan el que es disputa és el poder.

Donald Trump, Bolsonaro i fins i tot Pablo Casado, son titllats per alguns, directament, de feixistes. Altres, amoroseixen l’adjectiu amb un més ambigu “populistes” i altres, per desgràcia molts, els consideren demòcrates. Jo utilitzo un altre adjectiu: Messiànics. Sentint-los donar consells a multituds sovint enfervorides, no puc evitar –salvant distàncies- reviure el sermó de la muntanya.

No negaré que comparteixen amb el feixisme clàssic la figura del líder màxim indiscutible i indiscutit. Que uns i altres tenen darrera masses de gent enfervorida que es pinta la cara, crida consignes i  adopta frases al dictat. Però seria injust identificar feixisme i messianisme, puig que, de moment si més no, els segons encara no duen uniforme de partit, no es concentren i desfilen en formació militar, i no ataquen minories ètniques. Insisteixo, de moment.

Però, ben mirat, no els cal tota aquella ferramenta nostàlgica més o menys militaritzada. L’immobilisme ha descobert noves eines. Avui no cal tenir la gent desinformada “per defecte”, amagant-los coses. Avui s’ha vist que és més eficaç fomentar la desinformació “per excés”. Dient, si cal, que Barack Obama no ha nascut als EEUU, com predicà Trump, o que la terra és plana. La simple reiteració del missatge –com en el detergent- transformarà la mentida evident en rumor fiable o en veritat creïble. Exemples no en falten.

A aquesta primera diferència entre feixisme i messianisme, podem afegir-ne una segona que reforça la superioritat del messianisme. Avui no cal tenir la gent dominada a través de la repressió, els serveis d’intel·ligència i els camps de concentració. El dia a dia demostra que surt més a compte tenir la gent dominada tot fomentant la seva passivitat política. Quan la situació personal (feina, habitatge, sanitat, etc...) és greu i constant, els problemes col·lectius passen a segon terme. Per això els problemes greus no s’afronten i els polítics messiànics s’adrecen a la gent parlant-los dels seu problemes immediats i no dels problemes d’abast mundial. I els fan promeses que van a la seva butxaca, al marge del bé comú o les necessitats col·lectives dels grups menys afavorits. Avui no cal penjar estrelles grogues als suposats causants de perjudicis, perquè els ciutadans els castiguin. Surt més a compte mantenir als ciutadans espantats. Sobre tot les classes mitjanes. Així, el poder aconsegueix carta blanca per actuar en el seu nom. Tot i que sovint, acabi afavorint altres interessos com el de les classes més afavorides. O cal recordar l’espectacle vergonyós de la sentència sobre els drets de les hipoteques?

Estem en un temps que comencen a dominar els messiànics. Sense negar l’existència d’actituds feixistes arreu del món. Però tinc la sensació que aquestes son “subsidiàries”. Menors. Que les veritables actituds dominants son les de Trump, Erdogan i, pel que sembla, Bolsonaro al Brasil. Tres potències governades (i manades) amb aquesta nova filosofia de líder únic, omnipotent, arbitrari i despòtic, recolzat per una majoria electoral cada cop més passiva o, si més no, acomodatícia. Gent que posa per davant del vot, el futur del fons d’inversió. I que ho fa de manera passiva. Votant però sense fer valer els seus vots. Al consell d’administració de la financera o al parlament del país. Ignorant el poder col·lectiu i acceptant l’individual messiànic.

Aquest és un balanç prudent. Concedeix el benefici del dubte a un Putin que guanya eleccions mentre es mostra caçant tigres o capbussant-se en aigua gelada enmig de la neu, sota l’atenta mirada d’un prelat ortodox, talment un Joan Baptista del segle XX. O a Xi Jinping, l’omnipotent president amb cara de gerent del basar xinès de la cantonada. Però constata també que només Canadà, Índia, Japó i una Europa Unida podrien contrarestar o frenar el messianisme creixent. 

Per primer cop, Europa ha perdut la capacitat d’exportar al món la seva ideologia i la política ha perdut la d’imposar formes de ser i fer a la societat. Ara els nous messies son economistes i venen del que alguns encara consideren territoris bàrbars.