In-dependència

Massa sovint –ho sento, em torna a sortir la vena de professor- les nostres anàlisis tenen una volada relativament curta. Ens quedem amb una primera definició o conclusió interpretada al nostre gust i ens donem per satisfets. Quan tots sabem que, a la primera, difícilment encertarem en el diagnòstic.

Fixeu-vos amb la paraula independència. Si anem al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans hi podem llegir “Exempció de dependència”. I com que creiem tenir clar el concepte de dependència –associant-lo amb no poder fer el que volem-, donem el tema per tancat i el concepte per entès.

Però, que passa si anem una mica més enllà i sotmetem a verificació el nostre concepte de dependència? Doncs que ens trobem amb una definició que diu: “Relació d’un ésser viu amb els factors ambientals i amb els altres membres de la seva biocenosi”. Una definició treta de l’ecologia però que traduïda al llenguatge comú vindria a dir: “Relació d’una persona amb el seu entorn físic i les altres persones”.

On és aquí el concepte de poder fer el que vulgui? On diu que aquesta persona tingui dret a fer el que li plagui amb el seu entorn i imposar el que li abelleixi a la resta de la humanitat? Per tant, el primer que hauríem de tenir clar és que aquesta dependència ha de ser mútua. Recíproca. I que hi ha d’haver algun mecanisme per resoldre els conflictes entre interessos. Quan dos gossos estan pendents d’un mateix tall de carn, aquest mecanisme és la lluita, que donarà l’aliment al més fort o al més astut. Nosaltres, sortosament, no som gossos i, per tant, podem optar per una segona via de solució. El pacte. Repartir raonablement el tall de carn. Però hem d’entendre, des del primer moment, que el pacte és cosa de dos. I que un i altre han de deixar algun pèl a la gatera.

D’aquesta reflexió sorgeix la meva pregunta sobre la independència. Existeix realment aquesta independència que associem amb la llibertat absoluta de fer el que ens vingui de gust, o el que hi ha, és una independència vinculada a les independències dels demés, és a dir, una independència relativa?

Ara que Gran Bretanya sembla que finalment té clar que vol sortir de la Unió Europea i està disposada a fer el que calgui, podem dir que el país de la senyora May serà independent de la UE? Sobretot tenint en compte que haurà de passar per un període d’adaptació, mantenir una frontera “sui generis” a Irlanda vist el possible conflicte a l’illa partida, i seguir comprant i venent productes als seus veïns més o menys propers.

Clar que, ben mirat, aquesta mateixa pregunta la podríem formular a casa nostra pensant en una somniada independència en el marc de l’UE. Recordant que la definició del diccionari considera la simple relació ja com una dependència. Sense especificar-ne les formes. Que, evidentment, poden ser impositives i definibles com dominants, coercitives o fins i tot repressives, o ser consensuades i definibles com amicals, paritàries o compartides.

No  tinc la pretensió d’esmenar la plana als lingüistes. Però potser la definició que també figura a l’entrada “independència” i que diu: “Situació d’una col·lectivitat, d’un poble, d’un país, etc., no sotmesos a l’autoritat d’altres” no està massa afinada. Perquè, quan un poble està inserit en un país, qui s’atorga el dret a aquella “exempció de dependència” de la definició inicial? El país o el poble? Podem els catalans decidir que a casa nostra es parla només català? Molts direm que sí i que per això demanem independència. Però aleshores jo pregunto –com a simple repte intel·lectual- si els aranesos poden decidir que a casa seva es parli únicament aranès? O si el veí del tercer segona del meu bloc té dret a decidir que tanca la porta del carrer amb clau a les sis de la tarda quan la resta de la comunitat entén que cal fer-ho a partir de les deu de la nit. La comunitat té dret a sotmetre al veí discrepant? El poble té dret a imposar el seu criteri a la comunitat? El país té dret a dominar al poble?

Ben mirat, potser el problema rau en el verb (sotmetre, imposar, dominar), no en l’acció (té dret). Potser tot plegat és una qüestió de formes. D’educació.