Anèmia cultural catalana

Els antics viatgers que travessaven l’Atlàntic en caravel·les sabien que al cap d’unes setmanes arribava el moment que les provisions eren les justes per tornar. Calia prendre una decisió: seguir, malgrat el risc, amb l’esperança de trobar una terra i proveir-se, o bé tornar i assegurar-se la supervivència. Els càlculs havien de ser precisos; Magallanes, per exemple, creu que la terra té un radi força més petit que el que es troba en realitat. L’oceà Pacífic se li fa etern, els mariners es mengen els cuiros, les cordes i tot allò que estovat en aigua de mar és deglutible, abans d’arribar a les Filipines.

Tot es redueix a una qüestió de recursos. Si en tens, pots. Si no, vindran les malalties, l’escorbut, el debilitament, l’anèmia i, finalment, la mort per inanició. L’estudi sobre l’estat de la cultura i les arts, que elabora anualment el Consell Nacional de la Cultura i les Arts deixa clar que encara no hem trobat aquesta terra de provisió. Anem fent, no sabem exactament com, sense poder reomplir les bodegues. Va venir la crisi el 2008, aquella que va fer tants milionaris, i es va retallar la despesa en coses banals com ara la cultura. Ja se sap, és molt més important quadrar els comptes de la banca internacional, que vetllar per la promoció del coneixement i les arts. Segons afirma l’informe, la pobresa cultural ha crescut un 10% en aquests darrers anys. Fa tres anys ho vam posar de manifest amb exemples concrets, desgraciadament, no hem millorat sinó tot el contrari. Es calcula que el 40% de la població no llegeix mai. Mai! Res!

Intentaré explicar-me en termes entenedors per a una mentalitat econòmica, no cal que ens posem humanístics. Si el 40% de la població no llegeix mai, el nostre mercat cultural es veu reduït en un 40%. Gairebé a la meitat del que podria ser. Diguem-ho en positiu. Les editorials podrien tenir un mercat gairebé el doble de potent si la gent, alguna vegada, llegís alguna cosa. Un escriptor en català es veu en una tasca heroica: podria accedir a un mercat enorme com és el castellà, però publica en català, una població molt menor i, a sobre, que no llegeix! És un màrtir! Predica en el desert! Una empresa editorial s’enfronta a l’esquifidesa de les seves possibilitats de creixement. Les dades sobre espectacles, exposicions o cinema són encara més descoratjadores.

Al respecte, la consellera ha afirmat que creu en la cultura. Uf, quin descans. Només faltaria que cregués en la incultura! No obstant, els pressupostos porten anys estancats per sota de l’1%. Els propers, ves a saber quan veuran la llum, em sorprendria força que arribessin a destinar a la cultura un 1,5%.

Però és que en aquesta travessa nacional, en la qual ens han embarcat amb més o menys il·lusió a tots, ja ens estem aprimant excessivament. No veiem encara les costes de la terra promesa i, en canvi, patim les conseqüències d’un viatge molt llarg. I no és accessori. La identitat catalana no és racial, no és religiosa, no té res d’ètnica, ni tan sols un Rh o un grup sanguini. La identitat del nostre poble rau en la cultura. En un idioma propi gràcies al qual tenim una literatura, un teatre i un cinema. En els castellers, els calçots i el cagatió. Si algun dia desapareixem del mapa, serà perquè la nostra cultura haurà mort, no pas per una configuració política o per una onada migratòria.

Tot i això, pronostico més discursos patriòtics, tant d’una banda com de l’altra, i poca inversió. Em jugo calers que sentirem aviat que les escoles han de fer un esforç per millorar l’hàbit lector dels catalans. És el procediment habitual i és el més barat.