Un altre tripartit?

És la primera reflexió que m’ha vingut al cap quan he conegut els resultats de les eleccions autonòmiques andaluses. Perquè tinc la sensació que aquest canvi de cicle que sembla albirar-se a Andalusia té molts elements en comú amb el que vàrem viure a Catalunya l’any 2003 quan la nostra societat va obrir, amb els seus vots, la possibilitat de passar pàgina als governs de CiU. Perquè els 46 escons de CiU podien haver sumat amb els 23 de ERC, deixant-ho tot igual, però els partits van preferir sumar els 23 ja esmentats amb els 42 del PSC i els 9 de IU per fer una nova majoria. Legítimament. Fruit de la decisió, també legítima, del partit que feia plausibles les dues opcions.

Ara, a Andalusia, la situació és similar a aquella que va viure Catalunya. No igual perquè, amb el 99% escrutat mentre escric aquestes reflexions, Ciutadans necessitaria un diputat més per poder fer com ERC. Permetre a la seva coalició amb el PSOE que ara manava a Andalusia, que segueixi fent-ho, o obrir els braços a un nou tripartit (aquest de dretes amb tot el que això suposa) amb els partits afins fins ara a l’oposició i per dur el “canvi” a la comunitat.

Hi ha una altra diferència. En aquell tripartit, tot i estar ja somorta la lluita que afloraria posteriorment entre IU i ERC per l’autodeterminació/independència de Catalunya –la que han heretat els comuns- els tres partits tenien una voluntat d’entesa i uns mínims de coincidència programàtica que, d’entrada, feien possible i creïble el pacte. A Andalusia, la cosa està pitjor. Perquè, per exemple, mentre Ciutadans es declara europeista, Vox no amaga la seva “eurofòbia militant”. I mentre el PP busca la moderació en què creu que podria basar la seva recuperació electoral futura, Vox treu a passejar la seva radicalitat sense cap mena de vergonya. Diferències que, en un entorn lògic, impossibilitarien qualsevol pacte o entesa, però que en política, per estupor de la ciutadania, el fan possible. I fins i tot, en alguns casos, practicable i defensable en nom del bé comú.

Però no tot està, al meu entendre, perdut per l’esquerra i en concret per Pedro Sánchez. Queda una possibilitat. Cal recordar que tenim a la vista un cicle electoral -d’entrada amb municipals, europees i autonòmiques a molts llocs- del qual el líder socialista té la clau per procurar treure’n el major profit. Millorant els seus resultats i posant als contrincants (externs i interns) en tessitures delicades. Perquè, a veure, el PSOE ha estat el gran perdedor de les eleccions andaluses. Cert. Però, quin PSOE? L’andalús manat per Susana Diaz o l’estatal de Pedro Sánchez? Per tant si aconseguís convèncer Albert Rivera de no donar suport al probable tripartit andalús, abocant així a aquella comunitat a unes noves eleccions autonòmiques, podria oferir a Ciutadans la possibilitat d’aconseguir el somniat “sorpasso” del PP, mentre ell podria aspirar a millorar resultats i penjar-se’n la medalla un cop eliminada Susana. I, posats a fer de Maquiavel, podria forçar una mica més l’ego de Rivera oferint-li aquelles eleccions generals anticipades que tant demana Ciutadans i que, probablement decantarien la resposta progressista a favor del PSOE, vist el calbot que també ha rebut Podemos a Andalusia. Però clar, tot plegat s’hauria de fer ràpid. Sense donar temps a Vox per organitzar-se.

Fa un parell de setmanes, especulava amb la idea del “superdiumenge” electoral proper que ajuntés totes les eleccions del cicle incorporant les previsibles i inevitables eleccions generals. Avui vaig una mica més lluny. Milloro l’oferta. Incorporo al paquet la repetició de les autonòmiques andaluses i, si m’apureu, unes noves autonòmiques catalanes convocades per la via del 155 renovat.

Sánchez, fes-me cas. Aprofita que encara no s’acaben de creure el que ha passat a Andalusia. Com digué el general Prim: “O caixa o faixa”. Pensa que, com diuen a la capital del regne: “los tripartitos los carga el diablo”.