Encara metges, mestres mossos

Hem viscut una setmana de mobilitzacions. Metges, mestres mossos, funcionaris i altres. Com si aquella tardor calenta que presagiaven en un altre aspecte s’hagués sublimat en aquestes mobilitzacions, que com totes han afectat a una bona part de la ciutadania. Una sector del conjunt de persones que treballes en aspectes claus de la nostra qualitat de vida s’han plantat i ha començat a explicar i a mostrar el rebuig a la seva situació que després repercuteix en la ciutadania

Pasqual Maragall en el seu moment va fixar els eixos fonamentals de la política sorgida del pacte del Tinell (Acord per un govern catalanista i d’esquerres, 2003) eren les accions adreçades a les persones. Es concretava en aquell ja famós trinomi que el President Maragall definia com els tres M: mestres ,metges i mossos. Mestres, educació que és una peça clau per la igualtat de la nostra societat. Metges, la salut imprescindible per una qualitat de vida personal i col·lectiva. Mossos, com a sinònim de seguretat i polítiques de prevenció. En definitiva polítiques per a les persones.

La setmana passada amb les protestes d’aquets sectors més les universitats i els estudiants haurà estat una setmana de tornar a  la realitat. Per més discursos, anades i vingudes a Waterloo es trobarà que el país està revoltat, metges, mossos, mestres, funcionaris i  més gent.

Per més que el President diu que “comparteix l’esforç i el sobreesforç dels metges aquests anys i des del govern mostrem la nostra “empatia” les vagues s’han realitzat. I encara ha dit que les persones que treballen a la sanitat, i també a l’educació, “ho han de poder fer sense que els exigim un sobreesforç apel·lant a la seva vocació”. “Han de poder tenir els mitjans i les retribucions justes per poder fer la feina, que és excel·lent”, ha conclòs. Però a l‘hora de veritat les bones paraules no serveixen gaire.

El cert és que aquets sectors estant patint ara les retallades que el govern de Mas, Puigdemont i els seus pressupostos i el suport parlamentari d’ERC han portat a aquesta situació, però per ser justos també cal reconèixer que en bona part la crisi, la crisi brutal va portar a un baixada d’ingressos molt forta a les administracions que va minvar i molt la capacitat de generar ingressos.

Fa uns dies el diari El Periódico publicava en el context d’un article del seu director unes dades que són el paradigma de la situació que ha motivat la vaga a part de al sanitat catalana: Dades. La Generalitat, segons reflecteixen els seus propis pressupostos, destina avui a la sanitat 1.000 milions d’euros menys que el 2010, ja iniciada la crisi econòmica. 

Dades. La destralada infligida als serveis de salut no és fruit –o no només– de l’infrafinançament que denuncia la Generalitat. El 2008, el tripartit va invertir en la sanitat el 35,5% dels recursos disponibles i el 2017, amb el president Carles Puigdemont, aquest percentatge va caure prop de set punts, fins al 28,8%. Les comunitats autònomes reserven a la salut, de mitjana, el 33% del pastís pressupostari. Qüestió de prioritats.

Dades. Segons l’Associació Estatal de Directors i Gerents en Serveis Socials, Catalunya és l’autonomia on més gran ha sigut la tisorada sanitària, i també en la que menys s’ha revertit amb l’arribada de la recuperació econòmica. Entre el 2009 i el 2017, la caiguda de la despesa va fer una mitjana de 9,3% a les autonomies... i es va triplicar a Catalunya: 27,5%.

I per contra l’augment de la facturació de les mútues privades segueix creixent.

I si això no fos poc la conselleria de Salut  ha enviat una carta als professional en que els demana contenir la depesa per "lleialtat institucional", vaja....

I els altres sectors també estan farts ja de promeses que no es compleixen i discursos que acaben només en això.

Ara Pere Aragonès prepara uns pressupostos que segons ha anat comentat són els pressupostos més socials  de la història –això ja ho deia Junqueras- no deixa de ser una paradoxa sobretot perquè encara no han retornat al nivell de despesa social del 2010.

Parlar queda bé i no costa ni euro en el pressupost.

Vegis la situació que vam viure la setmana passada: els treballadors de la funció pública protesten i reclamen a que se’ls hi retornin les pagues extres del 2013 i el 2014, els funcionaris  catalans són els únics de l’Estat que no han rebut els diners.

En el camp de l’escola els sindicats USTEC, CGT i ASPEC convocaren vaga per reivindicar un augment en la partida d’Educació en els Pressupostos que prepara el Govern. Demanen tornar a l’horari lectiu anterior i la reducció de ràtios a les aules. I també cal recordar que hi ha el front obert del conflicte dels menjadors escolars que mobilitza a tota al comunitat educativa. I si això no fos poc el personal del lleure educatiu que treballa a les escoles també han fet vaga.

I encara més, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) exigeixen una rebaixa del 30% de les taxes universitàries. Aquesta disminució, asseguren, és indispensable després de “la implantació del programa Bolonya i la pujada del 65% de les taxes universitàries”.

I finalment els mossos i bombers estan en peu de guerra –i alguna batussa davant del Parlament entre ells han tingut- per recuperar el que van perdre amb les retallades.

En fi el panorama no és precisament afalagador.

Això si ja comencen a escoltar-se les tòpiques veus de que al culpa és de Madrid obviant que cada govern pot prioritzar el que vulgui en els pressupostos. Prioritzar, aquesta és la qüestió. I aquí hi ha espai per l’especulació i fins per la demagògia. Alguns pregunten: Quants mestres o metges es poden contractar amb els diners de les “ambaixades”, o la de la publicitat institucional?. En fi l’etern debat de “canons o mantequilla...” I segurament conclouríem que tot és necessari però hi ha coses imprescindibles.

El President fugint de la realitat un cop més diu que per això volem la república per viure en un escenari idíl·lic. “Les polítiques socials són el motor del canvi republicà”. Va afirmar el President , la veritat és que no es nota ni es veu cap voluntat de que això sigui així i com a mostra d’això que diem el que va  dir el portaveu de JxC, Eduard Pujol, parlant de la vaga dels metges per vergonya de molts dels seus diputats: "de vegades ens distraiem amb qüestions que no són les essencials". La nostra opció és fer república. No és un deliri". Valent fatxenda!!. Amb pensaments com aquest anem eixamplant la base .....sí , la dels descontents i  ara el govern de la Generalitat té l’oportunitat de, a través dels projecte de pressupostos, pal·liar tots aquets dèficits que són fruit de les polítiques dels mateixos que ara han de corregir-les. Veurem la capacitat que tenen i sobretot la voluntat que hi ha de tocar de peus a terra i afrontar la realitat en que viu el país i això no es contradictori en seguir reivindicant la llibertat dels presos polítics i voler la república,quedi clar.