Fa 40 anys

Amb motiu de l’aniversari de la Constitució Espanyola i també, no ens enganyem, per tot l’enrenou que ha generat la petició catalana de sortir del seu àmbit d’aplicació, cada cop hi ha més gent que demana poder-la revisar, per adequar-la a les noves realitats. Un símptoma inequívoc que cada vegada hi ha menys gent que s’hi sent còmode.

Seria absurd pensar que aquesta incomoditat té els mateixos motors en tots els descontents. Les demandes recentralitzadores de Vox estan a les antípodes de les propostes federalistes de la gent de Podemos o les independentistes de gran part del poble català. Però, si la majoria creu que, ara que ja som una democràcia consolidada, cal afrontar aquesta reforma, és obligació dels que manen, escoltar aquesta demanda massiva i emprendre les accions necessàries per fer-la una realitat. Al cap i a la fi, totes les constitucions ho han fet (algunes com la dels Estats Units fins i tot dos cops i en sentits contraris, aplicant i eliminant la llei seca). I fins i tot nosaltres, hem modificat en dues ocasions aquesta novena constitució de Espanya. Cert que utilitzant mecanismes que no implicaven la participació del poble, però afectant temes tan importants com el sostre de dèficit en la reforma del 2011 on, a més, es va menystenir l’acció del Parlament basant-se en que el 90% de la cambra (PP, PSOE i UPN) estava d’acord en la modificació i el reglament permetia tirar pel dret.

Jo entenc que aquesta revisió és absolutament necessària. Però que no hauria de quedar en una simple relectura del text per adequar-lo a les noves formes de llenguatge com la que va explicar la ministra portaveu a la roda de premsa del darrer consell de ministres. Cal anar al moll de l’ós. Perquè, agradi o no, els temps han canviat.

Convé recordar –i explicar, que molts dels ciutadans actuals no hi eren- que aquesta constitució és va fer de forma tutelada. Que veníem d’un règim dictatorial que, gràcies a una llei de transició política, va permetre crear a corre cuita partits polítics, convocar unes eleccions constituents i encarregar a set “pares de la pàtria” la confecció i redacció d’una constitució. Era per tant, i també agradi o no, una constitució tutelada. O potser algú va plantejar, en la taula definitiva, la possibilitat d’una república en un estat on Franco ja havia designat el seu successor? Algú ens va donar aquesta possibilitat que avui molta gent reclama? 

Per això dic que cal anar al moll de l’ós. Quan érem petits, els que en el seu moment vàrem votar aquesta Constitució que tenim, havíem de sentir de pares, mestres i autoritats en general que allò que reclamàvem no tocava aplicar-ho. Que allò que volíem que ens expliquessin, tampoc era convenient. Que ja en parlaríem quan fóssim grans.

Doncs bé, ara ja ens hem fet grans i, per tant, podem parlar de tot. Però a més de parlar-ne, volem poder decidir quina opció de les que surtin al llarg de la conversa ens sembla la més adient i, per tant, volem que s’apliqui.

Molt em temo, però, que no arribarem a aquest extrem. Que, malgrat haver passat 40 anys, seguirem instal·lats en el paternalisme –o maternalisme, el nom no fa la cosa- condescendent que amaga darrera les paraules la voluntat de no canviar res. Perquè no es tracta de substituir substantius i adjectius. Es tracta de modificar procediments i actituds. I això no es canvia amb un ampul·lós discurs buit o omplint els formularis pel mòbil.

Un exemple d’actualitat. La proposta de norma de l’Ajuntament de Barcelona perquè els edificis de nova construcció destinin un 30% dels habitatges a lloguer social. Si, com s’ha explicat en alguns aclariments no massa entenedors, això implica que 3 de cada 10 habitatges s’han de vendre o llogar a preu més assequible, el constructor/promotor té dues opcions. Obligar al 70% restant a ser solidari, rascant-se la butxaca per abaratir el cost al 30% restant, o buscar formes d’abaratir costos en la construcció d’aquell 30% rebaixat que imposa la llei. I imagino que tothom intueix les dificultats de la primera opció i, per tant, l’atzucac on ens mena la norma barcelonina. Perquè, si el que es pretén és que, en un hipotètic Bellvitge, set edificis siguin d’alt standing i els tres restants, blocs de pisos per estar per casa, no cal fer cap llei. Les constructores ja saben com fer-ho.

Els 40 anys no haurien d’haver passat en va. Hauríem d’haver après dels errors comesos en tot aquests temps –i també dels encerts, que algun n’hi ha hagut- i reformular la nostra convivència en funció d’ells.  Que això és el que fa l’evolució natural, que caram.

Per tant, anem per una nova constitució. Si es pot aprofitar la que tenim, endavant. I si no es pot, doncs anem per la desena, fem foc nou. Que no serem ni els primers ni els darrers.