Claus de simbologia

Cal saludar la publicació d’un llibre destinat a ser de referència en el seu terreny: Claves de simbología. Las figuras esenciales de la ciencia de los símbolos y su relación con la cultura hispànica (Fragmenta), del filòleg i poeta Jaime D. Parra, que va realitzar la seva tesi doctoral sobre Juan-Eduardo Cirlot, una síntesi de la qual va ser publicada amb el títol d’El poeta y sus símbolos (El Bronce). Claves de simbología s’acompanya d’un pròleg d’Andrés Ortiz-Osés, un reconegut i autoritzat especialista en aquest camp.

Hi ha ciències que se’ns imposen. No les hem buscat expressament, o potser hauria de dir que no hem buscat el seu coneixement d’una forma conscient, deliberada. Però l’inconscient ens treballa per dins, ens dóna senyals i ens orienta cap a senders que desconeixíem i que ens atrauen com la llum. Res no sabia de la ciència dels símbols quan vaig començar a emprar-los de manera intuïtiva en dos camps, i segurament arran dels meus estudis de psicologia en els quals havia conegut, si bé encara de forma poc profunda, però ja significativa, la figura de Carl Gustav Jung: la poesia i el disseny d’ex-libris. Aviat, però, i com a conseqüència del desig de saber-ne més, van venir alhora la recerca i la il·lustració: un amic em va regalar una primera pedra de l’edifici del meu interès intel·lectual pel simbolisme, em va fer a mans el llibre fundacional de la meva biblioteca en aquest àmbit: Diccionario de símbolos, de Juan-Eduardo Cirlot, en l’edició del 1979. I com quan extreus cireres d’un cistell van anar venint com fruita madura les lectures-estudi d’altres llibres sobre simbologia que anaven trobant espai preferent als prestatges de casa. Així em vaig anar familiaritzant amb els autors més sobresortints en l’àmbit de la simbologia.

A Claves de simbología hi trobem set d’aquestes figures importants en el coneixement de la simbologia: Marius Schneider, Juan-Eduardo Cirlot, Gershom Scholem, Moshe Idel, Henry Corbin, Elémire Zolla i Joscelyn Godwin. Set autors bàsics, imprescindibles, i que Jaime D. Parra explora a fons. Més encara: els posa en relació amb la cultura hispànica que molts d’ells no només havien viscut sinó que n’havien estudiat els fonaments.

Una de les virtuts d’aquest llibre de Jaime D. Parra és la precisió conceptual (si bé en clau poètica, ja que el nostre autor és algú que té un bon domini tant del llenguatge com de les imatges) amb què explica les “claus de simbologia” treballades per cadascun d’aquests savis, paraula que els fa justícia. Aquesta concisió facilita que els lectors puguin fer-se càrrec d’una manera tan didàctica com aprofundida dels àmbits simbòlics estudiats pels autors d’aquesta antologia que Jaime D. Parra amplia amb referències a altres autors també ben coneguts en aquest camp com ara el mateix Carl Gustav Jung, Mircea Eliade, Rudolf Otto, Walter F. Otto, Carl Kerényi, Josep Campbell, Ananda K. Coomaraswamy, Heinrich Zimmer, René Guénon, Gaston Bachelard, Gilbert Durand i altres.

En els mots d’introducció a Claves de simbología, Jaime D. Parra, ben interessat en les ciències hermètiques, la creació poètica i l’axiologia, escriu, i tradueixo: Podem entendre la simbologia com una recerca o com una trobada que té a veure amb la idea de l’origen, ja sigui musical, simbòlic o lingüístic. La simbologia és una via. La vivència del símbol està en recórrer el camí.

El llenguatge simbòlic, el llenguatge de l’ànima que s’expressa en imatges, és, certament tal com diu Parra, un camí, una via que posa en contacte l’home i la dona amb el món, així com amb la seva realitat transcendent. D’aquí ve que els estudiosos de simbologia siguin també bons coneixedors de les expressions artístiques i lingüístiques dels símbols així com de les expressions religioses i espirituals en les quals els símbols es manifesten i donen sentit.

Per proximitat, ara que som a les portes de les festes de Nadal, amb trobades familiars i amicals amb banquets inclosos, recordem que rituals i litúrgies són símbols en moviment que revivim cada any, així com les cançons nadalenques i de bressol són símbols fets música, cançó, d’un esdeveniment primordial: el dia 25 de desembre la tradició cristiana en tot el món celebra el naixement de l’Infant Jesús, i, de forma genèrica, la tradició nord occidental celebra el naixement de la Llum, atès que en aquest espai del planeta la llum solar comença a créixer el 21 de desembre, el punt àlgid del solstici d’hivern.

Són moments d’una gran força tel·lúrica i espiritual en què es viu d’una forma intensa i profunda la relació entre els fenòmens de la naturalesa, la nostra humanitat i la transcendència de la vida en el seu conjunt i que els símbols simbolitzen (és a dir: donen sentit en recuperar l’origen de tot) amb el “simbolisme que sap”, com diu de forma sintètica i entenedora Jaime D. Parra en un dels capítols del seu recomanable assaig sobre les claus de la simbologia i algunes de les figures essencials que l’han estudiat.