I van tres

Tot sembla indicar que el PdCAT presentarà com a candidat a l’alcaldia de Barcelona a Joaquim Forn. Amb Elsa Artadi com aixecador a sota d’ell per si els tribunals espanyols es treuen algun altre conill del barret de copa o de les punyetes. I amb aquest, ja seran tres els candidats que hauran sortit a la palestra barcelonina. Un fet que pot interpretar-se com un rumb poc decidit, dubitatiu, o com una resposta condicionada a la política canviant dels oponents polítics. Cap de les dues opcions, prou engrescadora per afrontar amb optimisme el període electoral que s’acosta. Amb eleccions municipals i europees garantides, les generals penjant d’un fil i les autonòmiques amb l’opció de tornar a la palestra. Per sorpresa i de la ma d’una segona temporada de 155.

Perquè, agafant l’ajuntament de Barcelona com a exemple, no es poden anar cremant candidats quan el banc dels suplents no sembla massa esponerós. Cert que els catalans vàrem saber recuperar, fa dues eleccions, aquella societat civil que sovintejava als llindars de la política, per poder cobrir les mancances amb garanties. Però si fem cas de les enquestes, el creixement de la desconfiança de la ciutadania envers la classe política no hauria d’augurar massa noves incorporacions des d’aquesta pedrera.

Si el PdCAT s’ha permès el luxe –o ha tingut la necessitat per raons que ell sabrà- de proclamar Neus Munté, substituir-la per Ferran Mascarell tot i les primàries i, ara, treure al ring a Joaquim Forn, de la mateixa manera que l’esperança blanca d’Alfred Bosch ha hagut de cedir el pas a Ernest Maragall, no sembla exagerat pensar que moltes viles catalanes estaran immerses en aquest moment en la polèmica designació de candidats per les alcaldies o la més silenciosa i complexa designació de candidats europeus que, agradi o no, sortiran de les files del partit, dels equips filials, debilitant les estructures locals.

Pensat des de la fredor dels números, tot hauria d’empènyer cap a la formació de coalicions que permetessin guanyar vots i estalviar candidats. Però no sembla que aquesta sigui la intenció dels partits, que segurament preferiran promoure candidats novells –i per tant inexperts- abans de cedir parcel·les de poder que puguin transmetre la sensació de poca fermesa.

Potser és doncs un bon moment per recordar que els períodes de tempesta no son els millors per deixar el timó en mans dels grumets. I que Messi no es va descobrir en un partit de costellada i es va fitxar perquè la setmana següent jugués al Barça B contra el filial del Reial Madrid. Això només surt bé a les pel·lícules. I encara gosaria dir que a les pel·lícules en blanc i negre. Sobretot en aquelles de cowboys en les quals, quan tot semblava perdut, es sentien les cornetes del setè de cavalleria, arribant al rescat amb la bandera desplegada, mentre la pantalla es tornava brillant i el volum de la música creixia entre els aplaudiments dels menuts de la sala.

I aquí no valdran excuses de imposició externa ni justificacions dient que s’ha fet tot allò que s’ha pogut. Les eleccions municipals i les europees no depenen de la voluntat del govern central o de la situació política. Son faves comptades que es poden preveure a l’avançada.

Si ara els agafa amb els pixats al ventre, que no ens vinguin amb excuses. Un candidat, i sobretot un compromís amb els ciutadans reflectit en la proposta política que és (o hauria de ser) el programa electoral, no és una corbata que es tria per anar a un sopar de compromís just abans de sortir de casa. A Barcelona, però també a Vilanova i la Geltrú o a Santa Fe del Penedès.