Arts, literatura i crítica 1962-1979

Al volum Els anys teòrics, Arts, literatura i crítica, 1962-1979 (Angle Editorial) s’analitzen les dues dècades de la història cultural catalana en els camps de les arts, la literatura i la crítica. L’edició ha anat a cura de Narcís Garolera, Antoni Marí i Alex Mitrani.

Aquesta publicació és fruit dels treballs de dos simposis: un sobre art i teoria i pràctiques historiogràfiques que va tenir lloc al MNAC el desembre de 2017, coordinat per Jordi Ibáñez i Alex Mitrani; l’altre simposi, coordinat per Narcís Garolera, va tenir lloc a la UPF també el desembre de 2017 i s’hi va tractar l’àmbit de la literatura catalana. En aquests dos col·loquis, diversos i bons especialistes en el seu camp es van aproximar a l’estudi de les arts, la literatura i la crítica durant el període que va del 1962 al 1979, culminant així un projecte de més ampli abast dirigit per Antoni Marí, i que es va desplegar en els volums La imaginació noucentista (2008) i La modernitat cauta (2013), publicats, com aquest que ara comentem, a Angle Editorial.

Llegits els treballs que componen Els anys teòrics, aquesta lectora, que per edat i formació en el camp de l’art és contemporània d’aquestes dues dècades de gran efervescència artística, literària i cultural, té la impressió que ‘els anys teòrics’ van ser anys d’una gran creativitat i plasticitat on més aviat sobresortia la intuïció, que va dur a artistes, escriptors i crítics a pràctiques diverses i exhaustives, de gran experimentació formal. És clar que en l’àmbit de la crítica hi va haver teoria, ja fos a l’avançada o a posteriori. Però tant entre els artistes com entre els escriptors l’experimentalisme era el fruit del dia, de manera que aquests anys teòrics semblen més aviat anys experimentals, transgressius tantes vegades, la qual cosa no vol dir que els creadors que els van protagonitzar amb les seves obres no s’haguessin nodrit, i amb profit, d’una sòlida formació acadèmica i cultural en la majoria dels casos.

Aquest experimentalisme fèrtil i realitzat amb l’entusiasme que dóna els anys joves, es comprova de forma directa i diàfana a través dels testimonis que van protagonitzar una taula rodona al MNAC. Així, de primera mà, ens ofereixen la seva experiència: Jordi Galí, Sílvia Gubern, Eduard Arranz-Bravo, Francesc Artigau i Antoni Mercader. No cal dir que en les seves respectives trajectòries, la militància política, ja fos vocacional o simplement una posa com també queda palès, hi va tenir una gran importància, i això al costat d’una actitud personal d’un ‘anarquisme individualista’, en l’encertada expressió que llegim en els mots d’introducció a Els anys teòrics, Arts, literatura i crítica 1962-1979, que es clou amb aquests fragments: Aquesta diversitat és més que eclecticisme: és el resultat d’un esclat de propostes creatives que implica un replantejament, una via pràctica i reflexiva, de la pràctica de l’art. Els anys teòrics serien, en el camp de les arts visuals, un terreny on s’encreuaven pensament i acció. En tot cas, l’antiga dicotomia entre conservadorisme tradicional i modernitat progressista es veuria superada per una socialització de l’avantguarda.

On s’encreuaven pensament i acció. Exacte. És per aquest motiu que aquells anys més aviat es mostren ‘experimentals’ justament per aquest potser fins aleshores inèdit i conciliador encreuament entre pensament i realització, idea o teoria i pràctica en els camps de l’art, la literatura i la crítica duta a terme en uns anys de progressiva emancipació artística i intel·lectual respecte de les dècades precedents, tan desgraciadament deutores d’un ferri règim autoritari, tancat i restrictiu com el franquista.