2019, eleccions municipals, quaranta anys d’aquell 1979

Entrem a l’any 2019 i sonen els tambors electorals. A mesura que passin les setmanes la remor anirà creixent. El 26 de maig hi ha convocades eleccions municipals, europees i en diversos territoris autonòmiques i encara segons com vagin les coses i, segons com, si l’intent de Sánchez d’aprovar els pressupostos fracassa potser també hi haurà eleccions al Congrés de Diputats. Estaríem en allò que ja s’ha anomenat el “super” diumenge electoral a l’estil dels supers dimarts, o d’altres dies en els eleccions primàries del EEUU per escollir president.

Quan anem a votar el 26 de maig els nostres representants a l’Ajuntament es compliran quaranta anys de les eleccions municipals de l’any 1979, les primeres després del final de la dictadura franquista. A l’any 79 tot just estàvem a les beceroles de la transició democràtica ara tan desacreditada per alguns.

No feia ni dos anys de les primeres eleccions constituents, encara no del tot democràtiques de l’any 1977, la constitució –ara maleïda, llavors votada de manera més que massiva- encara no portava un any proclamada i estàvem prop d’aprovar l’estatut i hauríem d’esperar encara un any per escollir els representats al Parlament de Catalunya.

Per tant la situació no estava ni molts menys clara ni quin seria el futur, recordem que encara a l’any 1981 patirem un intent de cop d’estat, que analitzat des de a distància va ser una patètica demostració de que una part de l’exèrcit encara tenia enyorança del franquisme i del mateix dictador i no paia els canvis que es començaven a executar.

El resultat d’aquelles eleccions a Vilanova foren inequívocament un trencament amb el passat. Les forces d’esquerra obtingueren una àmplia victòria, (9 PSC, 5 PSUC, 1 ERC) CiU tingué 3 regidors i Centristes de Catalunya 3, aquesta darrera força era la que volia blanquejar els darrers moviments del postfranquisme i amb vinculacions amb el passat. L’emergència dels partits tingué un efecte trencador amb el municipalisme d’elecció per terços sindicals, familiars corporatiu i donà un alt nivell de representació. Aquell 79 demostrà que al ciutadania atorgava la confiança als partits polítics malgrat haver estar demonitzats durant molts anys. I encara hi hagué l’intent per part del candidat de Centristes, l’alcalde la transició Josep Piqué, de confegir una candidatura vilanovina, des de l’esquerra fins la dreta del franquisme amb l’excusa dels d’aquí i els altres, els altres naturalment eren els partits democràtics, fonamentalment el PSC i el PSUC. Farà quaranta anys que un pacte PSC-PSUC, que després es trencaria fent bo allò que deia un destacat socialista que els pactes es fan per trencar-se, donava l’alcaldia a Jaume Casanovas.

Escoltava fa dies a l’ex alcalde Girona i ex-Conseller de Política territorial en els governs Maragall i Montilla, Quim Nadal –recomano al lectura del seu darrer llibre Catalunya, mirall trencat- en una col·loqui posterior a la presentació del llibre a Vilanova que havia presidit un tribunal d’una tesi doctoral d’un historiador vilafranquí que tractava sobre les eleccions municipals de l’any setanta nou a Vilafranca. Vet aquí deia que ja podem començar a analitzar amb perspectiva allò que varen fer els ajuntament en aquells moments i quines eren les cuites polítiques que hi havia.

No sabem si hi ha prou perspectiva històrica -els professionals sembla que entenen que sí- però el cert és que en aquest quaranta anys i no cal cap tesi doctoral per saber que les ciutats s’han transformat, que els ajuntaments amb  encerts i errors, només faltaria, han fet bona feina i també han servit per posar en evidència la flexibilitat política ajustant-se a pactes moltes vegades impossibles en el marc teòric però que a la pràctica han funcionat i han anat prou bé.

A cada moment els ajuntaments han hagut d’actuar en funció de les circumstàncies que els ha tocat gestionar però sens dubte aquell 1979 els regidors i regidores gairebé no tenien referents van haver de començar a bastir una política municipal basada en la convicció política, els programes de millores, l’esforç, la intuïció, la creativitat davant el buit que van rebre per herència dels ajuntaments del franquisme i del breu postfranquisme.

En els darrers quaranta anys la societat ha sofert profunds canvis i aquest han afectat a les ciutats i a la ciutadania, profundes crisi econòmiques han generat fractures socials que s’han pogut evitar en part per les polítiques socials dels ajuntaments suplint en moltes ocasions les polítiques d’altres governs que no han arribat mai a resoldre els problemes. Reptes com les noves ciutadanies, les deslocalitzacions, la multicultarilitat són fenòmens que han planant sobre les ciutats i que els ajuntaments massa vegades sense els necessaris recursos ha hagut d’afrontar i en la majoria de les vegades han aportat solucions prou viables i sostenibles.

Les polítiques municipals han  aconseguit al llarg d’aquest anys, cada cop més,   crear consciència de ciutadania i de pertinença a un col·lectiu humà amb tot allò que representa el concepte de ciutadà. Participar, decidir, implicar-se, pertinença i identitat, aportar i rebre com elements que ens fan sentir partícips d’un projecte col·lectiu com és la ciutat.

Els ajuntaments han defensat al llarg d’aquest quaranta anys els serveis públics i ho han fet amb la  millor defensa possible que és tendir a un funcionament immillorable, eficaç i a uns costos d’acord amb les possibilitats reals dels municipis. Però dissortadament els ajuntaments encara no tenen aquelles competències ni els recursos que permetin gestionar seguint el criteri de la subsidiarietat i amb els recursos justos (que encara és un repte que no s’ha solucionat, el finançament) polítiques relacionades amb Ocupació, Habitatge, Sanitat , educació....

L’ajuntament també ha esdevingut al llarg d’aquest anys en un ens de resolució de conflictes. Autoritat política en l’aplicació i defensa dels valors de la majoria i a més de reclamar a les altres administracions allò que signifiqui la millora de les condicions i els interessos de la ciutadania  Els paisatges que veiem a les ciutats son cada vegada més diversos i més heterogenis. Noves cultures, creences, hàbits i costums, ètnies...i  caldrà enquibir-los en la comunitat i fer-ho des de la perspectiva del respecte als drets humans i individuals i al sentiment col·lectiu de pertànyer o d’identificar-se amb la ciutat. Els  ajuntament són  propers i amables la majoria de les vegades, i promouen la participació i les actituds cíviques i compromeses. Al llarg d’aquest anys els ajuntaments diversos han lluitat per fer una ciutat on es defensin les llibertats col·lectives i individuals, l’equitat de gènere, la cultura de la pau i la prevenció i eradicació de qualsevol tipus de violència. Han parat atenció en aquells sectors que, com els joves, les dones, la gent gran i la població nouvinguda, aspiren a una major participació i integració social i cultural, aprofundint en les actuacions que permetin l’autorealització individual, l’intercanvi generacional i l’establiment d’estructures estables de participació pròpies. Els ajuntaments han fet polítiques per aconseguir que la ciutat sigui més integradora en els àmbits cultural i social.

D’aquí uns mesos celebrarem les eleccions municipals que corresponen i en farà quaranta de la constitució dels primers ajuntaments democràtics després del franquisme. Quaranta anys, una democràcia municipal ja consolidada i que s’ha anat fonamentant amb l’esforç, treball i entusiasme dels ciutadans i les ciutadanes, i tots i totes els regidors i regidores que al llarg d’aquest anys han aportat el seu treball, el seu esforç i la seva voluntat de millorar la nostra ciutat. La història de la nostra democràcia municipal és una cadena amb esglaons lligats per les diverses actuacions de tots i totes. Recuperar el millor de cada moment, corregir aquells aspectes de la gestió que encara tenen mancances, recordar els moments difícils que s’ha travessat segur que enfortirà la feina del dia a dia i en albirar un futur carregat de possibilitats individuals i col·lectives com a ciutat.

S’ha dit sempre que els Ajuntaments són l’administració de proximitat amb la ciutadania, la més propera als ciutadans. I és així, quan anem a votar coneixem els candidats de manera directa, hem llegit els programes electorals però el coneixement del candidat que encapçala la llista i la confiança que ens pugui generar és clau a l‘hora de decidir.

Estaria bé que a l’hora de votar tinguéssim també un record cap els electes que al llarg d’aquest quaranta anys ens han representat i la mateixa institució estaria bé que en fes algun recordatori dels quaranta anys i sobretot d’aquells que ens han deixat. I en aquets sentit crec que seria raonable i desitjable que l’Ajuntament retés homenatge a qui fou alcalde durant uns anys l’Esteve Orriols  ara s’han complert tres anys de la seva mort. Noblesa obliga!