Sortida del laberint

Sortida del laberint. Una trajectòria intel·lectual (Fragmenta editorial), de Lluís Duch, s’ha publicat pòstumament, ja que l’antropòleg i monjo de Montserrat va morir el passat 10 de novembre de 2018. Havia nascut el 13 de setembre de 1936, en plena Guerra Civil.

Fidel a la seva concepció de la realitat a través de la ‘logomítica’, una expressió de la seva invenció que descriu la fèrtil conjunció entre el logos i el mithos, Lluís Duch ha titulat aquest conjunt d’assaigs que configuren, en efecte, la seva trajectòria intel·lectual, Sortida del laberint. Segons Duch, l’existència humana vindria a ser un intent, un experiment, una aposta per sortir del laberint que és la mateixa vida humana.

La trajectòria de l’antropòleg Lluís Duch, i tenint ben present el que ell mateix anomena factor biogràfic, és a dir, les circumstàncies de naixença, família, educació, ambient, vocació, estudis, relacions, mestratges, etc., es desplega en els capítols d’una biografia que repassa els camins per on passa el seu pensament, així com veiem la traça paral·lela que es dóna en el camí de l’espiritualitat. No oblidem que Duch va ser monjo benedictí.

Amb el fil pel qual s’entra en el laberint de la vida amb les seves proves, camí iniciàtic que tots hem de salvar per sortir-ne, s’hi trenen les preguntes existencials del perquè de la nostra vida, el seu sentit, objecte de la filosofia i que l’antropologia s’encarrega d’explicar en funció de les formes culturals que els homes i les dones hem estat capaços de crear al llarg dels segles. Lluís Duch va sentir-se motivat a estudiar aquestes formes culturals en les quals el factor lògic i històric té el mateix valor que el factor mític, poètic, simbòlic, com va veure ben aviat quan va descobrir els treballs de Mircea Eliade, investigador reconegut en el camp de la història de les religions. Duch va escriure un llibre sobre el pensament d’Eliade: Mircea Eliade. El retorn d’Ulisses a Ítaca (PAM, 1983), tot i que no sempre hi va estar d’acord com llegim ara en el relat de la seva trajectòria intel·lectual.

Fixem-nos que per parlar de Mircea Eliade el professor Duch ens situa davant d’un dels mites fundacionals de la cultura grega i de la qual en som hereus: el viatge d’Ulisses cap a Ítaca, així com per parlar de la seva pròpia trajectòria ens situa en el Laberint, un altre dels mites fonamentals de la cultura grega. Aquests mites són fundacionals i fonamentals per una raó: perquè tots dos tenen un sentit espiritual, l’element transcendent que relliga el logos i el mithos. Si bé ‘el mite demana una interpretació raonada i analítica, també requereix ser il·luminat pel coneixement dels principis metafísics i per un sentit del simbolisme iniciàtic i cosmològic’, com diu Michel Clermont al seu llibre El sentido espiritual de los mitos (José J. De Olañeta, Editor). En el seu estudi sobre el sentit espiritual del Laberint, Clermont apunta que a més de seguir, via horitzontal, la traça del fil d’Ariadna, hi ha una altra possibilitat de la sortida del laberint, la vertical, quan el savi pren altura (es refereix a Dèdal, el constructor del Laberint) i discerneix sobre els seus actes en sentit metafísic, espiritual.

Mentre som en el camí de la vida, la sortida veritable i real del laberint que és sempre la nostra existència concreta no deixa de ser mai un interrogant amb respostes, si n’hi ha, que no són sinó noves preguntes amb renovellades respostes-preguntes, escriu Lluís Duch.

Mentre vivim és així. Però també és cert que mentre som en el camí de la recerca hi ha moments-besllums de sortides del laberint en línia vertical quan en aquell flux de corrent espiritual que ens situa en una altra dimensió de l’existència connectem amb la realitat transcendent que il·lumina i enllaça el que en nosaltres estava dispers, una realitat que ho reconcilia tot, tal com el mateix Lluís Duch ho descriu al final de la seva biografia intel·lectual, que és també espiritual: En això va consistint, entre el dubte i l’esperança, la recerca de la reconciliació d’un mateix amb si mateix, amb els altres, amb la naturalesa i, si hi creu, amb Déu.