Capitans i grumets

Ja fa temps que tenim mala mar. Onades altes i escumejants que colpegen amb mala llet els costats de la nau, però també mar de fons, amb corrents ocults i remolins traïdors que busquen igualment enfonsar el vaixell o, si més no, dur-lo contra els esculls de la costa per fer-lo naufragar.

Una situació que, des de tots els punts de vista, requereix que els capitans més experimentats agafin el timó i que tothom, en el seu lloc de navegació, estigui amb els ulls ben oberts. Però la sensació que molts tenim és que, com en el mític “Motí del Caine”, els comandaments de la nostra nau estan mirant –no per voluntat pròpia, certament- quant sucre ha d’anar en una ració de postres. I no es pot anar a la processó i repicar les campanes. Com no es pot estar pendent d’un judici i governar un país. Sobretot quan, a més, s’ha de fer des de la distància física d’un exili o amb la barrera comunicativa d’una presó.

Tot plegat, no fa sinó mostrar la crua realitat d’un sistema ple de contradiccions. Que es diu democràtic però recorre contínuament a l’autoritarisme més o menys evident de la voluntat d’un líder que exigeix fidelitat total. Que es diu al servei del poble però mostra dia rere dia el poder de les grans corporacions, les empreses de l’Ibex o els grups de comunicació. Que es diu desinteressat però que mostra sovint la cara més descarnada de la lluita pel poder o el diner entre els aspirants. Que es declara obert a noves idees, noves cares i nous plantejaments, però que acaba mantenint en el poder, incombustibles, als que ja han donat tot el que podia esperar-se d’ells. En teoria desinteressadament, però que no s’estan d’acceptar una prebenda. O fins i tot d’exigir-la.

Insisteixo en l’idea que no es pot anar a la processó i repicar les campanes. No seré jo qui negui la bona voluntat dels que decideixen ficar-se en política. I que els hi negui que ho facin empesos per idees de transformació de la societat. Tots els grumets aspiren a ser capità quan pugen per primer cop a bord de la nau. Però quan amarren un cap o pleguen una vela per quarta vegada i segueixen sense fer-ho bé, potser és el moment de fer-los veure que Déu no els ha cridat per dedicar-se a la nàutica.

La reflexió té una segona part, molt menys esmentada i valorada. Quan aquell grumet ha demostrat que realment era bo, i ha anat pujant a mariner, contramestre, capità i almirall, arriba un moment que, a força de manar flotes, oblida on té babord i estribord, i com es plegava una vela. I algú li hauria de dir que potser ha arribat el moment de la seva anada al racó de pensar, en recerca i captura d’idees noves i innovadores. De la seva retirada. Espontània o forçada per una llei de limitació de mandats. Perquè la veterania i els triomfs no donen cap dret a enfonsar una nau. De la mateixa manera que als seus subalterns, no els dona dret a pujar automàticament en el seu escalafó per ocupar el seu lloc. Si cal, traient-se els ulls amb els competidors. També és el moment de donar una oportunitat a un grumet espavilat que hagi demostrat qualitats per menar la nau a port.

Els grans estadistes –que n’hi ha hagut- s’han distingit per la seva obra de govern, però també pel seu relleu, per la seva capacitat de deixar el timó en mans capacitades que, durant els períodes de bona mar, havien aprés a navegar sota el seu mestratge.

Lamentablement, a casa nostra, no sembla que aquesta hagi estat ni sigui la política seguida. Només els capitans surten a donar explicacions i directrius. Talment com si els contramestres fossin executors de les seves ordres. Simples titelles.

Lamentablement, amb el que passa a tots els nivells, sembla que les properes eleccions podrien marcar l’hora dels grumets, vist que la política ha deixat de ser un balneari de luxe on uns pocs privilegiats prenien el sol, per esdevenir una feina de risc on sovintejaran els passos enrere o, eufemísticament, al costat. Per això dic que sembla que s’acosta l’hora dels grumets. I no tindrem altre remei que assumir aquest risc. Esperem, però, que siguin grumets amb vocació i aptituds de capità. Ah! i sense cap John Silver que, com a la popular Illa del tresor, els utilitzi per intentar quedar-se amb la nau.