-
Pols de guix
-
Jordi Larregola
- Sant Sadurní d'Anoia
- 03-02-2019 09:06
Nens jugant a escacs a l’Escola del Mar . Opisso
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Com que fa dies que expresso els meus dubtes respecte la innovació educativa entesa com s’està entenent majoritàriament, crec pertinent que avui dediqui unes paraules a la renovació pedagògica autèntica, aquella que tothom enarbora però gairebé ningú coneix. Aquella que va néixer a principis de segle XX i que va morir el 1939, com tantes altres coses. Ens val, com a exemple, una colònia creada el 1922 per l’ajuntament de Barcelona al municipi de Calafell. Una de les peces de l’Escola Nova a Catalunya. Colònies escolars, estades estiuenques per als nois i noies de Barcelona –això sí- que optaven per allunyar-se dels models tradicionals d’escola i d’educació
Per entendre el model educatiu que impulsava l’Escola nova cal entendre com era l’escola a principis de segle. Hi havia una doble xarxa escolar, la pública i la privada. La pública era relativament poc important, infradotada, en edificis molt sovint nefastos i amb professionals mal pagats en tots els nivells educatius. Fins i tot els professors universitaris molt sovint havien de subsistir amb les vendes dels seus manuals i els seus apunts als alumnes més que no pas amb l’assignació que els atorgava el govern de torn. La privada era pràcticament en la seva totalitat en mans de congregacions religioses, les quals, era freqüent que dediquessin una part dels seus beneficis a una espècie de redistribució social, de manera que amb els guanys d’escoles prestigioses per a la gent benestant se’n mantenien d’altres de característiques més populars. En tots ells, no obstant, es repetia amb eficàcia el model social imperant: autoritarisme, disciplina, memòria i obediència. Una bona escola era la que transmetia amb més eficàcia aquests valors, la que adoctrinava millor, per entendre’ns. Les societats creen les seves escoles.
Contra l’autoritarisme imperant, a Vilamar, els alumnes s’organitzaven democràticament, tenien càrrecs electes i un cert marge d’autonomia. Contra l’ensenyament memorístic sense cap connexió amb la realitat, es proposa un ensenyament vivencial, sortides escolars, excursions, observació, raonament i praxi. S’incorpora com a element fonamental l’activitat física i el joc. És una formació veritablement integral. Una de les característiques més rellevants d’aquesta organització, i que, de vegades, oblidem en un excés de salivació pedagògica, és que el respecte envers els altres i envers els professors era absolut. L’organització democràtica no admetia males paraules ni faltes de cortesia ni dels professors ni dels alumnes entre ells.
Què en queda avui? Els ideals s’han evaporat, ara busquem índexs d’ocupabilitat. La convivència i el respecte mereixerien uns quants capítols apart; les metodologies es disfressen d’electrònica i pantalles però, sota la cobertura, ranciegen.
Ahir era diumenge. La meva filla feia deures, un resum. L’havia de fer a la seva unitat Drive i compartir-lo amb la professora. Súper innovador. El text que havia de resumir provenia d’un quadernet que en si mateix ja és un resum del llibre de text, el qual es va concebre com un resum succint dels continguts més rellevants. Tenia raó, no es podia resumir més. Calia copiar-lo. Per experiència sap, a més a més, que com més copiat estigui, més bona qualificació tindrà. Total, tota la tarda enganxada a Internet amb una tasca medieval. A això em refereixo. I aquest estiu, a sobre, no podré enviar-la a les estades de la República Escolar de Vilamar. Mala sort, el temps passa.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!