Grumejant

De fet, per captar en tota la seva complexitat el concepte, hauríem de dir “garumejant”. Perquè el que llencem als peixos és el mític “gàrum”, venerat a taula pels romans però que en els temps de la meva infantesa i joventut, venien a cal Potes per poder pescar algun esparrall o, amb menys pretensions, treure la potera de l’aigua amb alguna boga o salpa.

Potser cal que expliqui –no tothom és de mar- que quan anàvem a seure a una roca del moll amb la canya o a la vora del moll amb les cames penjant i el volantí, els nostres majors ens havien ensenyat a sacrificar una part d’aquella bola de “pasta” (aquest era el nom corrent) que pudia a arengada per, degudament esmicolada llençar-la a l’aigua per congregar les futures víctimes del nostre ham o potera. Per generar entre elles, la febre del menjar fàcil i gustós que els hi fes perdre la natural prudència del menjador solitari que tasta el que té davant abans d’esdevenir golafre.

Perdoneu la breu disquisició entre nostàlgica i pescadora, però crec que ajudarà a entendre una mica més la situació de confusió que viuen els nostres països. El del nostre cor i el de la nostra legalitat dita constitucional. Una situació complexa –o potser no tant- que podríem enfocar dient que estem tots “garumejats”. I ho relativitzo perquè, si allunyes una mica la lent i enfoques la globalitat, t’adones que les maneres d’actuar son força similars arreu i que, per tant, no ets en un ecosistema diferent, especial o excepcional.

Hem caigut en una trampa. La trampa del “garumeig”.  Des del president Trump als diversos sectors del poder polític, econòmic i social ens sotmeten a una pluja de peix podrit (en el fons el gàrum eren vísceres de peix o peixos menuts sencers, degudament fermentats, és a dir, podrits) que desperta en nosaltres, golafreria. Falses notícies (fake news en diuen ara) o interpretacions malintencionades de la realitat, que ens empassem sense flairar-les, analitzar-les o passar-les per la traductora, i que ens generen una excitació que ens fa enfrontar-nos amb el discrepant, dissident o, simplement, alternatiu. Tothom està enfadat amb tothom que no és clon seu. Que no pensa i combrega en el mateix que ell combrega. Això és democràcia?

Aquest és el parany que ens posa Madrid. Com el que li posa Trump a la societat nord-americana. O el que li posa Maduro a la gent de Veneçuela. O Esquerra Republicana als del PdCat. O la Crida a Esquerra Republicana.

Però no ens dispersem. Agafem com a mostra el que ens està fent el govern espanyol. No prou satisfet amb retenir els procediments judicials, retardant l’inevitable pas a la justícia europea i mundial, ara es dedica a escampar la sensació d’estar disposat a dur als tribunals, fins i tot aquells que no han transgredit la llei. Ressuscitant la vella doctrina catòlica que deia que, a més dels pecats d’acció i omissió, hi havia el d’intenció.

I és curiós com, enmig de tota aquesta descomunal campanya contra la Catalunya que es vol independent, ha descobert la tècnica del “garumeig”. Perquè hi ha un darrer element notable en aquella tècnica de preparació a la pesca. La col·laboració dels propis peixos que podien ser capturats. En les lluites per una queixalada de “gàrum”, remenaven les aigües i, per tant, escampaven aquella olor de peix podrit fent que més peixos s’afegissin a una lluita cada cop més ferotge i menys assenyada.

Vist des d’aquest punt de vista, potser es pot fins i tot entendre que Sánchez activés –o caigués en el parany d’activar-la- la moció de censura contra Rajoy tot i no tenir els vots suficients i necessitar el concurs de dues espècies a priori tan poc amigues com Podemos i la família independentista. Però el “gàrum” del poder que no paren d’escampar, té el mateix efecte “agitador” que aquella “pasta” de les meves pesqueres.

Un efecte agitador que, fruit del descontrol generat, està traient el pitjor de cada casa. Trencant unitats que semblaven sòlides (Podemos?), donant opcions a oportunistes de treure faves d’olla (Vox?) o preparant el festí pels carnívors com el llobarro que, aliens al “perfum del gàrum” i acostumats a caçar els peixos un per un, es troba sense voler amb una mola que els permet atipar-se (taxistes?). I així estem. “Garumejats”, però creient, de cop i gràcies a l’excitació, que tot anirà com oli en un llum. A favor d’allò que pensem.

Potser hem de començar a preguntar-nos, amb realisme, què passarà quan les aigües es tornin a calmar. On serem l’endemà de la sentència pel 1-O o del dia que posem el nostre vot a les urnes?. On volíem o on volien els que han “garumejat”.