Mardía Herrero i Teresa d’Àvila

Una conversió és fet espiritual radical: afecta tot l’ésser en cos i ànima. A Cómó Santa Teresa me acompañó al sufismo (Fragmenta Editorial), Mardía Herrero hi explica la seva recerca, la seva quête espiritual fins a la seva conversió al sufisme, la branca mística de l’islam.

En el pròleg que encapçala aquest llibre -una petita joia literària-, escriu el capellà i escriptor Pablo d’Ors, fascinat per aquesta dona singular, amb tant de carisma: Este libro trata, sobre todo, del regalo de una conversión, entendida como transformación biogràfica.

En efecte, el llibre és la crònica d’un itinerari espiritual que en dues ocasions passa pel Camí de Santiago, així com per diverses estades a la casa del qui esdevindrà el seu mestre sufí: Mawlana Sheij Nazim. Al llarg d’aquestes pàgines trobem el relat d’un abans i un després del recorregut d’un passadís on al final es travessa una porta, en realitat diverses portes consecutives. Perquè la jove Marta Herrero no hi arriba així com així, a esdevenir Mardía Herrero, com Teresa de Cepeda y Ahumada no hi va arribar així com així a ser Teresa de Jesús. Abans hi va haver la conversió, la transformació de la persona a petits passos i no sense treballs. Teresa d’Àvila ho explica al seu Libro de la Vida. Mardía Herrero ho explica al llibre que ara comentem: Cómo Santa Teresa me acompañó al sufismo.

Aquesta relació entre la mística cristiana catòlica de Teresa de Jesús i la mística sufí expressada per Mardía Herrero en el seu llibre-confessió no estranyarà als lectors que hagin llegit Mujeres de luz. La mística femenina, lo femenino en la mística (Editorial Trotta, 2001), una publicació que recull els treballs presentats al congrés internacional sobre mística femenina celebrat a Àvila l’octubre de 1999. Entre les interessantíssimes ponències cal destacar-ne dues respecte del tema que tractem aquí: El símbolo del castillo interior en Suhawardï y Santa Teresa, de José Antonio Antón Pacheco, i Teresa de Jesús i l’islam. El símil de los siete castillos concéntricos del alma, de Luce López-Baralt.

En la part final del seu llibre de la vida, Mardía Herrero es fa ressò de les conclusions de la professora López-Baralt, escrites en la seva ponència: Este lenguaje simbólico compartido [el dels castells concèntrics] debe de haber sido fruto de cientos de años de transmisión paulatina y el diálogo callado sobre el suelo peninsular, en el que intervendrían, de seguro, muchas figuras intermedias.

Mardía Herrero (Madrid, 1981) és una dona activa i amb molta formació: doctora en Literatura, màster en ciències de les Religions i llicenciada en Història i Filologia Hispànica, que va sentir la necessitat d’explicar el seu itinerari espiritual en el context de la celebració, l’any 2015, dels cinc-cents anys del naixement de Santa Teresa a Àvila, ciutat a la qual l’autora està molt vinculada, ja que de nena i de jove anava sovint a casa de la família que hi tenia. En aquest moment determinat de la seva vida com a professora, com a esposa i com a mare, i com a sufí, va sentir l’anhel d’establir un diàleg interreligiós amb Teresa de Jesús, model d’espiritualitat i mística cristiana, però també model de treballadora incansable com a reformadora del Carmel i fundadora de monestirs, així com a model d’escriptora. Per a Mardía Herrero, tal com ella mateixa afirma, escribir es para mí una experiencia más honda incluso que meditar o rezar.

A Cómo Santa Teresa me acompañó al sufismo, de Mardía Herrero, hi cristal·litzen amb la transparència d’un diamant les vivències d’aquesta dona jove passant pel sedàs de la paraula per dir l’indicible: l’experiència espiritual profunda. Així, amb un llenguatge de gran vivacitat plàstica i poètica, fruit d’una intel·ligència aguda i sensible, Mardía Herrero va desgranant episodis significatius d’un camí que irradia tanta llum com senzillesa a l’hora d’expressar el veritablement real, el que hi ha d’etern en el pla històric, biogràfic en la nostra existència humana. Nadie com una sensibilidad mínimamente religiosa dejará de reconocer en estas páginas la huella de lo divino, tan discreta como poderosa, escriu Pablo d’Ors. Per aquest motiu produeix meravella la lectura d’aquesta crònica de vida en la qual l’espiritual de l’existència humana li dóna plenitud i sentit.