La pols de segle

[El foll de poder] s’omplirà la boca de buit

i de retrets per resposta.

Vexarà a cada frase el poble.

Acabo de llegir La pols del segle (Edicions Tremendes), de Sandra D. Roig (Barcelona, 1974). Després de Blanc de Setí, La pols del segle és el segon llibre de poemes publicat per una autora reconeguda per haver estat la compiladora de Donzelles de l’any 2000, una antologia de poesia femenina de la generació dels 70’s que inclou poetes de tots els territoris de parla catalana.

A vegades la lectura d’un llibre ens trasllada en el temps, ens hi fa connectar amb un fil invisible. I això és així perquè els fets que esdevenen en un temps determinat, en un segle determinat, tenen la mateixa potència escruixidora i devastadora. Per la qual cosa, la paraula poètica, impregnada de bellesa i de tendresa solidària, no pot ser altra cosa que una denuncia dels desequilibris socials i de les injustícies morals que provoquen tant de dolor, tanta desolació, tant de desencís sense esgotar, però, l’esperança en l’espècie humana.

En els poemes de La pols del segle, de Sandra D. Roig, s’hi pot veure una figura de Diòtima. Però no pas la figura reposada, si bé de conviccions fermes, de la filòsofa convidada a la taula de Plató per parlar dels rostres de l’amor, sinó la figura d’una Diòtima combativa, reivindicativa, com ho hauria estat la mateixa Diòtima de la polis grega si hagués viscut en el nostre segle desgraciat.

El sofriment humà en aquest segle d’alta tecnificació que ens hauria de fer més senzilla i plàcida la convivència, és tan visible i tan intens que travessa amb la fúria del vent del nord les parets de cada casa. En aquest context, no hi pot haver confort real, enlloc, davant tantes plagues que ho són per a la vida física, però sobretot per a la vida espiritual de les persones. Llavors, amb la mà al cor, la poeta Roig respon amb els seus versos crus que descriuen aquest patiment, hi combrega, se’l fa seu. ¿No és aquesta una sublim forma d’amor: obrir els ulls a la realitat per comprendre-la, per compartir-la, per compadir-la?

Dies enrere, un amic em preguntava si la poesia que s’escriu en aquest moment reflecteix el nostre entorn més immediat, també el de casa nostra sense obviar, és clar, la política que tant determina la sort de persones i nacions. La pols del segle, de Sandra G. Roig, és un exemple noble d’aquesta reflexió de la realitat gens amable, dolorosa, que ens assola. Per això cal celebrar la gosadia personal i literària que es necessita per donar testimoni d’aquesta inclemència producte de la misèria, de la indigència d’humanitat que patim. Vivim temps deficitaris de qualitat humana.

La pols del segle, de Sandra G. Roig, imatge de la pols que caldria treure per veure amb netedat i obrar amb netedat, conté la dosi justa del plany pels desgavells que ni els ulls ni la raó no poden ignorar, i que a través de la paraula poètica, sempre transformadora, es converteix en ferment, en saó. I és que res del que esdevé no és inútil si a l’experiència viscuda se li dóna un sentit humà. Aquesta filosofia de Diòtima és filosofia viva, doncs, encarnada. Allò que no serveix per a viure de forma humana no serveix, i entengui’s aquesta forma de vida com el que és: l’oportunitat d’esdevenir humans tot equilibrant la balança de guanys i pèrdues. L’eix central de la balança, allò que equilibra danys i mancances, és l’amor, la força que mou el sol i les estrelles, també el sol intern, la consciència: Cercaves la sortida palpant els relleus./ I la llum venia/ salvant-te...

Sens dubte esdevenim qui estem destinats a ser amb la llum salvífica que il·lumina cor i enteniment. Aquest és el treball de tota una vida, però, en convivència amb els altres éssers a qui devem amor i, per tant, justícia. Aquesta és la justícia que Sandra G. Roig reclama en el seu llibre.