Ja hi son tots

Probablement, no es podia esperar del rei cap altra resposta un cop trencada la neutralitat que la Constitució atribueix a la figura del monarca que regna a Espanya. Però, que aquest trencament es produís durant un Congrés Mundial del Dret celebrat a Madrid, no deixa de ser tota una declaració d’intencions de Felip VI, arrenglerant-se amb un dels bàndols de la lluita acarnissada que estem vivint a Catalunya entre els partidaris de la democràcia i els partidaris de la llei. El dels que fan del codi civil i la constitució un bloc granític inamovible... menys quan els hi convé.

Perquè, potser comença a ser temps de recordar-li al rei i a la ciutadania intolerant amb la democràcia, que si tenim un sistema suposadament democràtic és perquè un dia ja llunyà, algú va anar a veure l’encara “monarca por la gracia de Franco” amb una llista de candidats a la presidència de govern que havia deixat vacant Carlos Arias Navarro, i va comentar a la premsa que “podia llevarle al rey lo que le habia pedido”. I també perquè un altra dia, aquell mateix senyor –Torcuato Fernandez Miranda, no és cap secret- va aconseguir que la “legalitat franquista” de las Cortes es fes l’harakiri que va permetre obrir la porta a la democràcia. Sense oblidar que un divendres sant es va legalitzar un partit polític de banyes, cua i pudor de sofre gràcies, novament, a què algú va posar la democràcia per davant de l’ordenament jurídic. O si més no, això és el que deien en aquell moment els nostàlgics del regim de Franco just qüestionat i dinamitat des de la democràcia. La veritable, no aquella orgànica inventada per regim del general colpista i validada a cop de “ley sucesoria de la Jefatura del Estado”. Un estat que just s’acabava d’inventar la figura del president de govern per maquillar la dictadura que havia manat a Espanya durant els quaranta i escaig “años de paz”.

Per això sembla que afirmar que “no es admissible apelar a una supuesta democràcia por encima del derecho” ha estat alguna cosa més que una frase desafortunada. Ha estat un intent de donar preeminència, prioritat, a un dels aspectes en litigi enfront l’altra, decantant-se per un dels contendents. Per què, la democràcia pot ser “supuesta” i el dret no? Qui dóna les patents d’autenticitat? Seria acceptable que algú ens parlés de democràcia “por la gracia de Dios” com s’ha dit durant segles de la monarquia? Podem considerar que una llei aprovada per un parlament està pel damunt de la voluntat d’un poble expressada a les urnes?

Em penso que un exemple pot ser més entenedor que tots aquests raonaments. I de l’àmbit que ens és més proper. El de la família que tant agradava al règim franquista.

Els fills que tots hem estat, teníem un gran dilema semblant al que es deu haver plantejar Felip VI abans de fer la declaració de marres. A qui havíem de creure, al pare o a la mare? Perquè, mentre el primer era com una mena de tribunal suprem -sempre apunt per donar la sentència definitiva- la segona era qui resolia els problemes de cada dia, prenent decisions “funcionals”. Però tots dos manaven sobre nosaltres. 

Què passava quan les respectives decisions entraven en conflicte? Ja ens hauria agradat que ens consultessin per saber la nostra opinió, però el més habitual era que es posessin d’acord entre ells, i nosaltres fóssim condemnats a acceptar la decisió final. Però les coses anaven com anaven i un cop s’imposava la sensatesa de la mare i un altre l’autoritat del pare. I sóc conscient que dient-ho així, estic trencant el principi d’igualtat entre els dos progenitors. Perquè pressuposo, com deu haver fet Felip VI, que el pare (la llei) tenia l’autoritat i la mare (la democràcia) la paciència. Que el pare podia recórrer a la imposició derivada del seu rol en la família, mentre la mare només podia recórrer a l’habilitat, l’astúcia i fins i tot la seducció, per fer triomfar les seves tesi.

Aquest és el model que volem per la societat actual? Entenc que el rei ho defensi. Ve d’on ve i això “imprimeix caràcter”. Però que la societat calli... O si més no, els que, des del seu càrrec polític, diuen representar-la.