Flumen, o el riu de la vida

Flumen (Editorial Hijos del Hule), és el vuitè llibre de poemes publicat per Fina R. Palau, cantautora i ferma activista en l’àmbit del sindicat obrer, del feminisme i lluitadora incansable pels drets humans. D’aquesta actitud de revolta, de denuncia i de compromís en donen fe les seves cançons, que s’acompanya amb la seva guitarra, així com els seus escrits.

Llibre darrere llibre, Fina R. Palau ha anat construint una veu singular, una veu pròpia que a Flumen ha arribat a la seva plena maduresa que coincideix amb la seva maduresa personal. Espill una de l’altra, vasos comunicants, correspondència entre el sentir i el pensar.

Al pròleg de Flumen, la poeta Conxa Garcia escriu que també en aquest llibre de Fina R. Palau el fil conductor dels seus poemes està lligat a la seva experiència vital. I tant cert. I és per aquest motiu que els poemes vibren, toquen tant la pell com el fons dels fets, i així, amb la força ígnia d’uns sentiments profunds, disparen directe al cor amb la fletxa d’eros, que no és altra que l’energia positiva de la vida. I, no obstant aquesta vitalitat que la duu al capdavant de la lluita per tantes causes injustes i a estimar amb total lliurament, la poeta és conscient de la fragilitat del temps i de l’efímer de les nostres existències.

És potser per aquesta consciència de l’efímer que els dies, hores, minuts i segons són viscuts per la poeta amb tanta intensitat? Sens dubte. En la seva radicalitat, la vida és això que passa aquí i ara, i fins i tot són aquí i ara els records, tan vívids en els seus versos. Tot l’esplendor de l’experiència viscuda el recorda Fina R. Palau amb els colors d’un quadre, ja sigui amb els colors flamejants del Greco, ja sigui amb els colors i perfils delicats d’una pintura de Botticelli, ja sigui amb la dura i gris abstracció d’una pintura de Picasso.

En els poemes de Fina R. Palau hi ha una filosofia de vida, una filosofia encarnada. El pensament i la reflexió serveixen a la vida, no a la inversa. L’autora no especula amb la vida, l’afirma amb fets si bé és possible que en algun moment escrigui: d’aquells dies viscuts, ja no queda res. Però tot i que aquells dies ja no es poden tocar, acaronar, agafar amb les mans, són unes altres mans que els toquen, els acaronen, els agafen: són les mans dels records i les mans dels versos. Aquells dies viscuts i aquells amors incandescents s’han post com es pon el sol, així obra la vida que dóna i pren. Però mentrestant el riu de la vida va fluint, encara, com flueixen les paraules de Flumen. I en aquesta fluència hi ha l’esperança en la vida, ja que en l’observació de la natura complint els seus cicles una i una altra vegada, veiem que l’aigua del riu que va a la mar es converteix en pluja o neu que en desfer-se a la primavera es vessa en el riu, el fa créixer... De veritat existim?, es pregunta, lúcida, la poeta. I en un altre vers és la mateixa poeta que respon: Encara sento que visc. Doncs això: vivim mentre pensem, lluitem, treballem, cantem, parlem, escrivim, estimem. La vida és en aquest fluir.