Aquesta memòria!!!

Una de les coses que hem aprés en aquest curset accelerat de mecànica judicial en què s’ha convertit el judici del 1-O, és que els acusats tenen dret a no contestar o a mentir en la seva resposta, mentre que als testimonis, aquest dos drets els hi son negats. Tots vàrem poder veure com els dos representants de les CUP a la llista de testimonis, eren castigats –de moment- a pagar 2500€ per negar-se a contestar a Vox, tot i l’intent del president del tribunal per fer d’alcavota (o seria de “relator”?), traslladant les preguntes del acusador i preservant així els escrúpols d’Antoni Baños i Eulàlia Reguant.

La compareixença com a testimoni de Mariano Rajoy em va plantejar dubtes sobre el segon “no dret” dels testimonis. Veient a Rajoy, com a bon gallec, fent-se escàpol de les preguntes i contestant glorificat a matines, vaig plantejar-me com ho haurien de fer els advocats i jutges si s’ensumessin una resposta dilatòria o, pitjor encara, una mentida. Perquè no em negareu que, la mà dreta de Rajoy gratant el cantell de la taula, tenia tota la pinta d’una confessió de falsedat en el que afirmava. Que ell, per exemple, no recordava haver-se entrevistat amb Urkullu perquè al cap dels dies en feia moltes. Només li va faltar dir que mirar l’agenda per refrescar la memòria li feia molta mandra i no formava part del capítol d’obligacions del president del govern. Perquè passar la patata calenta de les estomacades al seu ministre Zoilo, bé que ho va fer.

L’endemà, mentre seguia rumiant la forma de desemmascarar la mentida d’un testimoni, vaig veure la compareixença del lehendakari Urkullu. Allò si que era un testimoni. I em va fer pensar si el xicot esmorzava cada dia copolls de pansa. Dies, hores, llocs, etc... exposats amb una precisió quasi mil·limètrica al costat d’una defensa força explícita de la via negociadora. L’antítesi de Rajoy. Al qual, per cert, acusà de mentider sense dir-ho. Afirmant haver-se reunit amb ell el 19 de juliol, durant dues hores i a la Moncloa. I confirmant que havia fet d’enllaç (va defugir curosament la paraula negociador) entre Puigdemont i el propi Rajoy.

Fou aleshores quan vaig recordar els meus anys de Perry Mason a la televisió i pel·lícules com “Matar un ruiseñor” o “Testigo de cargo” a la pantalla. I vaig recordar que allà, aquestes situacions es resolien, al marge d’usar les proves aportades pel detectiu Drake a finals del judici, amb un acarament dels dos testimonis discrepants ordenat pel jutge o demanat per algun dels advocats. Una figura judicial que també hem sentit algun cop  que a casa nostra es pot fer servir. I la pregunta és: Ho promourà el jutge?

Jo crec que ho hauria de fer. El judici està a punt d’entrar en una fase de molt menys “morbo” en la que només veurem desfilar secundaris. Policies nacionals explicant com es van torçar el dit o com les àvies els insultaven i ciutadans explicant les malifetes de les forces de l’ordre. I, francament, vist un, vistos tots.

Si això es complementés, de tant en tant, amb un acarament d’aquests, segur que l’atenció mediàtica pujaria i els índexs d’audiència es mantindrien, permetent a govern i jutges presumir de transparència democràtica.

I, pel que va passar després, els testimonis ho estan posant fàcil. Sentir l’ex ministre Zoido passant la patata calenta al cap d’operacions i dient que ell no donava ordres ni sabia de què anava la pel·lícula, és posar en safata de plata l’acarament entre ells dos. Que les pèrdues de memòria es poden compensar amb agendes, testimonis d’altres assistents, etc... I consti que no vaig a solucions més extremes com la excepcional utilitzada per primer cop a l’Audiència Provincial de Madrid i que recollia La Voz de Galicia el 2 d’abril de 2003. Una hipnosi regressiva a la que es sotmeté una noia de 21 anys per certificar els abusos d’un capellà hostatjat a casa de la seva àvia on ella vivia amb la seva mare. Tot per recuperar la memòria perduda i desinhibir els records censurats.

Insisteixo. Crec que, si no hi ha necessitat d’audiència de cara a les properes eleccions, no faria falta arribar fins aquí. Simplement es tractaria de confrontar les dues versions d’un mateix fet, reforçant-ho amb tota mena de proves. Com en la popular “Anatomia d’un assassinat” del 1959. James Stewart enfront George C. Scott. Urkullu enfront Rajoy.