Conxita Tarruell i el seu viatge per Mèxic i Guatemala

Cal celebrar la publicació de Totopos, Mole i Mezcal. Viatges culturals per Mèxic i Guatemala (Tushita edicions), d’aquesta intrèpida viatgera sabadellenca que és Conxita Tarruell i Llonch. La Conxita és viatgera experimentada i a la seves espatlles ja té publicats set llibres de viatges escrits amb un propòsit essencial, que resumeixo: l’experiència del viatge com a vehicle de transformació personal. I a fe que ho aconsegueix.
    

Ara, a Totopos, Mole i Mezcal l’autora ens fa viatjar per Mèxic i la seva veïna Guatemala. En el viatge per Mèxic (en realitat són dos viatges realitzats els estius del 2015 i 2016), s’hi afegeix un al·licient d’índole familiar: la visita al seu fill Pau que per motius professionals en aquest moment resideix a Mèxic D.F. En el segon viatge s’hi afegeix Fran, l’altre fill de la Conxita. També en aquesta ocasió Rosa Pi Masvidal acompanya Conxita Tarruell. Així, al final del llibre Totopos, Mole i Mezcal, encapçalat per un pròleg de Pau Martí i Tarruell i un epíleg de Francesc Martí i Tarruell, s’inclou un conte escrit per la Rosa inspirat en el quetzal, una figura totèmica de la cultura maia, cultura ancestral que comparteixen Mèxic i Guatemala.
    

Per tal d’orientar els lectors, Conxita Tarruell i Llonch informa sobre els tres vocables que encapçalen el títol del seu llibre, i que en l’àmbit de la cultura gastronòmica de seguida evoquen Mèxic: totopos: petits triangles de truites de blat de moro; mole, salsa densa i consistent a base de chiles secs; i mezcal, beguda espirituosa artesanal que s’obté de coure el cor de l’agave (l’atzavara).     
    

Per als catalans, Mèxic té ressons particulars, ja que arran de la desgraciada Guerra Civil que va malmetre tantes vides, molts dels nostres polítics, literats i intel·lectuals van exiliar-se i molts ho van fer a Mèxic. L’exili sempre és una experiència agredolça, quan no ben amarga, com en el cas de Josep M. Murià, que sempre se’n va plànyer, tot i haver-se fet mexicà de cor. Des de 1942 resident a Mèxic D.F., i des de 1959 fins al 1999, any de la seva mort, Josep M. Murià va viure a Guadalajara. Vull recordar que Josep M. Murià era germà de l’escriptora Anna Murià, casada amb el poeta Agustí Bartra i que en la tornada a Catalunya van viure a Terrassa. Professor de literatura a la Universitat de Guadalajara, i vinculat al Centre Català de la ciutat, Josep M. Murià va promoure nombroses iniciatives culturals, essent director, durant molts anys, del Butlletí d’Informació Catalana.

     Aquest excurs en aquest comentari té el seu sentit perquè en el seu periple per Mèxic Conxita Tarruell visita Guadalajara, així com el districte de Jalisco del qual la ciutat és capital, ciutat que jo mateixa vaig conèixer l’any 2000 amb motiu de la Feria del Libro de Guadalajara en què Catalunya hi va tenir un paper molt destacat. L’experiència mexicana, les visites i amistats que hi vam fer (entre elles José M. Murià, el fill de Josep M. Murià i director del Colegio de Jalisco), van desplegar-se en l’escriptura de quatre articles publicats al setmanari L’Eco de Sitges amb el títol de Quartet mexicà. I és que els atractius paisatgístics i culturals de Mèxic són tan poderosos, el seu passat indígena tan exuberant i atractiu. Vaig venir de Mèxic carregada de bons llibres que em van informar abastament tant dels avatars de la conquesta de Mèxic per part dels espanyols com de les cultures asteca i maia, amb el seu calendari, el seu fabulós relat de la creació del món i els seus déus que expressen formes i fenòmens de la natura.
    

D’aquestes cultures en fa un bon escandall i descripció acurada amb el seu estil tan personal Conxita Tarruell en el seu llibre que a cada pàgina llegida fa venir ganes de fer la maleta, agafar l’avió i seguir els itineraris proposats per l’autora. Prepareu-vos, doncs, si feu la maleta, per viure una autèntica aventura de la mà de Conxita Tarruell, i tan intensament com ella sol fer. Escrits amb aquell entusiasme que la caracteritza i que s’encomana, els textos de Conxita Tarruell són plens de moments de descoberta joiosa i d’un gavadal d’experiències vitals i culturals que comparteix amb la gent que va coneixent pel camí, sentint-se en tot moment acollida tant a Mèxic com a Guatemala, països fascinants i de gent alegre, soferta i de ritme vital tranquil, calmat, la pressa no sembla que els hagi atrapat encara en aquesta espiral boja que sovint patim aquí.
    

I tot això ben amanit amb la bona taula, amb totopos, mole i mezcal, la cuina diu molt del lloc, com el lloc dóna la seva cuina específica. De fons hi podem escoltar les cançons dels mariachis, imaginar que ens fem una fotografia amb nadiues vestides amb els seus preciosos vestits brodats que amb tanta elegància portava aquella exòtica bellesa que va ser Frida Kalho –les viatgeres Conxita i Rosa van visitar a Coyoacán la Casa Azul on la pintora va viure amb el pintor muralista Diego Rivera-; també podem somiar que pugem a les piràmides del Sol i de la Lluna, que ens banyem en les aigües de Puerto Vallarta o San José del Cabo...
    

Personalment, a través de la lectura de Totopos, Mole i Mezcal, de Conxita Tarruell i Llonch, he pogut rememorar amb molta vivesa els paisatges paradisíacs descrits a les cartes que m’escrivia l’amic César Macías, un xicot de la meva colla de joventut i enginyer que a finals dels anys setanta va anar a treballar a la costa del mar Carib, al districte de Quintana Roo. Per sempre més hi ha viscut, enamorat de Mèxic, de la seva llum, de la seva gent.
    

Abans m’hi he referit: hi ha molts llaços d’afecte entre Mèxic i Catalunya, entre catalans i mexicans, ja siguin uns i altres nadius o d’adopció. Les cartes del meu amic César tenien l’atractiu d’estar escrites amb aquell típic paper fi perquè era més lleuger. Les cartes enviades per avió en aquell temps tenien el seus límits de pes, i les cartes arribaven quan arribaven, a vegades trigaven un mes. Ara escrivim correus electrònics i són rebuts en temps present, els mitjans de comunicació i els costums canvien, però les relacions d’afecte sempre hi són i volen ser manifestades. I és així com de Mèxic o de Guatemala estant Conxita Tarruell i Llonch va escrivint correus electrònics a la seva família, tal com en veiem els textos reproduïts al final de la seva crònica viatgera. I és que és escriptura tot el que s’escriu amb la voluntat no només de comunicar sinó també de deixar petja, record.