Comprometre la paraula

“Els governs acostumen a dimitir si els seus Pressupostos no són aprovats i em sembla que això és un mandat democràtic d'autoexigència”. Podria ser perfectament i lògicament una frase de Pedro Sánchez abans de dissoldre el Congrés i el Senat i convocar eleccions. Però no, no va ser Pedro Sánchez que va dir això sinó que va ser, el juliol de l’any passat, l’Honorable President Torra.

Clar que ara es desdiu i no dimitirà perquè ni tant sols han presentat els pressupostos i no els presentarà si no té les garanties de que siguin aprovats. Això és desprèn de la sessió parlamentaria per parlar de pressupostos diguem de marea “informal” però sense haver-los presentat formalment ni haver-se aprovat al govern.

No hi haurà doncs possible derrota parlamentària i per tant el govern encara que no s’aprovin per defecte els pressupostos no dimitirà. Sorprenent

I encara és més sorprenent la resposta que dóna el vicepresident Pere Aragonès per justificar que no hi hagi convocatòria d’eleccions davant la no aprovació dels pressupostos en una resposta a la Vanguardia: “Hi ha governs que han continuat sense aprovar els pressupostos. Ada Colau només va poder modificar el pressupost de l’Alcalde Trias una vegada. No hi ha majoria alternativa a l’actual JxC i ERC. Unes eleccions es situarien en un escenari molt similar al d’ara faríem perdre el temps a la gent......”

Certament hi ha governs que han seguit amb pressupostos prorrogats, la Generalitat funciona amb els pressupostos aprovats el 2017, i que ja foren prorrogats l’any passat. No es pot comparar però l’ajuntament amb la Generalitat perquè ni es pot dissoldre un ajuntament i a més l’aprovació pot fer-se a través d’una moció de confiança i en tercer lloc que ens digui que si es fessin eleccions el resultat seria el mateix és molt agosarat, gairebé un pèl presumptuosa i no pot servir per justificar la no aprovació del pressupost i menys quan el president deia la juliol allò de “Els governs acostumen a dimitir si els seus Pressupostos no són aprovats...

En fi no deixen de ser excuses per justificar la incapacitat de no haver pogut pactar els pressupostos per enguany,

Es veia venir. D’ençà que l’alcaldessa de Barcelona reclamava un triple pacte pressupostari a Barcelona, a Madrid i a Catalunya ja s‘intuïa la dificultat que els respectius governs tenien per trobar socis suficients per tirar endavant els comptes.

És evident que cada un s’hi jugava coses diferents.

La precarietat de Sánchez i la ben segur la coneixença de com van les enquestes el van fer optar per avançar les eleccions davant la impossibilitat de tenir pressupostos per afrontar la darrera part de la legislatura. També en bona part el parlament perdia part de la seva feina –important  com totes- de control al pressupost del govern.

És evident que el pressupost és la principal llei que un govern porta al Parlament o al Congrés durant l’any, sense aquesta llei poca cosa es pot fer de nou. Els pressupostos són l’expressió numèrica de les voluntats i prioritats dels programes electorals dels partits que governen. Els pressupostos doten de fons les partides necessàries per fer polítiques reals    

En el pressupost que Sánchez pretenia, sense sort i suports, aprovar hi havia sens dubte un biaix social diferent dels pressupostos anterior, a més de ser positius pel conjunt de la societat catalana i espanyola en els temes socials com així ho han reconegut amb matisos les diverses forces de la “moció de censura” eren pressupostos que ajudessin a garantir la cohesió social i ajudessin a la superació de la crisi amb oportunitats i recursos per distribuir justament. I en aquest pressupostos hi havia els paràmetres del finançament just, raonable i necessari per Catalunya no sols amb aportacions finalistes a polítiques concretes sinó en una inversió que fos real i poder-se comptabilitzar efectivament.

El Pressupost i el govern van patir una derrota parlamentària i per tant donat que la llei més important de l’any no podia reeixir i amb la tessitura de governar amb un pressupost prorrogat fet pel PP, Sánchez dissolt les corts i s’aventura a unes eleccions de resultat incert –com totes- i ja veurem si després hi ha majories per poder fer altres pressupostos.

A l’ajuntament de Barcelona Ada Colau ja els ha prorrogat però com que en poc mesos hi haurà les eleccions municipals segurament no té massa importància a efectes d’activar projectes. Projecte que a mig 2018 no  s’haguessin encarrilat difícilment no arriba a poder fer-se abans de les eleccions del proper maig.

I la Generalitat? doncs ja ho veiem.

El Govern sap que d’entrada no té el suport de la CUP, que ja va manifestar al principi de legislatura que passava a l’oposició i poc suport al govern donarà que no sigui amb la línia d això que en diuen fer república.

El mateix govern ja descarta C’s, per incompatibilitat manifesta de projecte polític i nacional. Tampoc C’s està massa disposat a fer-se la foto de cap hipotètic pacte amb JxCat i ERC. Podria perjudicar a la possible recapta de vots a Espanya

I també, a priori, descarta al PSC que vinculava la negociació a un acord a Madrid, però també encara té l’estigma del 155 i per tant a ulls del govern és un partit impur amb el que no es pot pactar gairebé res (però el govern no té cap mena d’escrúpol en votar al costat del PP quan es voten mocions sobre fiscalitat progressiva que comprometria alguns impostos).

Per tant només es podia arribar a un acord de números amb els Comuns, però aquest ja tenien la mosca darrera l’orella, no hi havia i pressupostos a Barcelona, ni a Madrid havien tingut el suport dels partits que governen a Catalunya.

I això de moment segueix així en el Ple del Parlament, parlar dels pressupostos Pere Aragonès es treia de la màniga amb un truc ja conegut una darrera oferta que els Comuns refusaven i per tant abocaven a guardar els pressupostos als calaixos i segons diuen ara esperar l’endemà dels 28 d’abril a veure si alguns partits lliures ja d’hipoteca electoral s’avenen a negociar.

El MH. president Torra va optar al Parlament per no presentar formalment els pressupostos perquè encara ni el mateix govern els ha aprovat. Es va celebrar una mena de sessió informativa i per veure si hi havia alguna possibilitat de tirar els números endavant va explicar les principals xifres, va intentar seduir en el darrer moment per obtenir el suport de l'esquerra prometent difuses pujades d'impostos a les rendes altes.

No va poder complir el seu objectiu. I en conseqüència, com és habitual, culpa a l’oposició de que Catalunya perdi uns pressupostos socials immillorables. Vet aquí la conclusió. Magnífic.

Tampoc és per sorprendre’ns ja que el Parlament en tot el temps de legislatura que porten no ha aprovat cap llei.

L’oposició no els troba creïble malgrat es repeteixi un cop més allò dels pressupostos més socials de la història que es repeteix cada any i cada govern. La realitat és que de moment no hi ha projecte per debatre, i encara ara el govern ha rebut una ajuda dels sindicats que reclamen que hi hagi pressupostos aquí al Parlament, i allà al Congrés.

Mentre però ressona per les parets “Els governs acostumen a dimitir si els seus Pressupostos cap fill aprovats i em sembla que això és un mandat democràtic d'autoexigència”.

Però ja sabem que això no serà així, que no hi haurà dissolució del Parlament, ni la previsions dels resultats electorals del partit de Torra fan previsible la convocatòria però tampoc és acceptable donar per fet que l’independentisme,  no convocarà eleccions abans de la sentència del judici del procés per poder gestionar el post-procés.

La paraula compromet.