Els dies de cada dia de Quim Curbet

Quim Curbet (Girona, 1959) acaba de publicar Els dies de cada dia (Curbet Edicions). Recollides en un petit volum de cobertes vermelles, aquestes proses són com instantànies (no en va l’escriptor Curbet és també fotògraf) del trànsit de la vida que recorre aquestes pàgines on s’escolta ‘la remor infinita de les hores menudes’.

Hores menudes però significatives en la nostra existència quan els fem atenció. Són hores que la meva memòria lectora ara emparenta amb un petit llibre que vaig llegir fa anys (1994): El regal del mar, d’Anne Morrow Lindberg. Diu l’escriptora que va començar a escriure aquestes proses contemplatives per a ella mateixa perquè amb un llapis a la mà s’explicava millor. Sens dubte l’escriptura pot esdevenir un mitjà per reflexionar sobre l’equilibri entre allò individual i la relació amb l’entorn, ja siguin persones, paisatges o fets culturals.

En Els dies de cada dia de Quim Curbet trobem manifestada en forma de crònica literària les seves observacions dels dies de cada dia en una mena de poètica del quotidià. I és que els dies de cada dia de cadascú són el nus central de la seva vida, el tronc de l’arbre de fets i pensaments, de sentiments i anhels. Cal, però, ser-ne conscient. Cal tenir la capacitat de contemplar-los entrenant bé el talent per a l’observació de la realitat i adquirir aquella habilitat de ser, a cada instant, actor i espectador alhora de nosaltres mateixos i del que ens envolta.

Quim Curbet adquireix l’habilitat de l’actor-espectador quan es mostra un escriptor descriptiu tant de la bellesa com de la tragèdia humana, i ho fa amb aquell punt de lirisme noucentista que el caracteritza. La natura, la seva observació profunda i detallada, té molta presència en les proses d’Els dies de cada dia, que ho són de patrimoni paisatgístic, però també de no poques pèrdues paisatgístiques en el nostre àmbit català.

Quim Curbet és un enamorat del paisatge, dels horts i jardins i per això pateix quan se’ls fa malbé; Quim Curbet és un enamorat de la terra i dels homes i les dones que hi viuen i hi treballen i per això es plany quan se’ls violenta físicament, espiritualment; Quim Curbet és sensible a les albades i als crepuscles, als migdies i a les nits, als rius i a les muntanyes, a les catedrals i a les ermites, a la pàtria, a la llengua i a l’imaginari col·lectiu que ens dóna personalitat; Quim Curbet, que ha aplegat les proses d’Els dies de cada dia en dotze apartats que corresponen als mesos de l’any i als seus sabors i bondats, ens recorda amb els peus ben posats a terra que som alhora llavor i partícules elementals; Quim Curbet, que ens fa memòria que la naturalesa ens determina, també ens diu amb una prosa de tendra ironia que fins a un cert punt, ja que del dret o del revés els humans busquem la manera d’esdevenir qui finalment volem ser, és a dir: triem. Quim Curbet –l’home i l’escriptor- vol ser baula que lliga, que reconcilia amb la voluntat que la vida física, intel·lectual i cultural tingui continuïtat; fràgil baula, diu Curbet, perquè és conscient dels límits humans i de la dalla del temps.

Tant la fragilitat com la consciència dels límits es poden constituir en fortaleses, en virtuts de les coses petites, o en grans virtuts si tenim en compte que l’eternitat és continguda en un gra de sorra com deia el poeta William Blake, que des de la seva visió espiritual de l’existència no es va estar de denunciar amb els seus poemes a qui el volgués escoltar, la freda depredació de la natura que va començar amb la industrialització salvatge. La continuïtat de la vida i de la cultura està en joc quan campa la deshumanització, com també constata Quim Curbet en algunes de les proses més reivindicatives d’Els dies de cada dia en els quals, vivint i obrant en el present, tracem el futur. Vet aquí la transcendència de les petites coses, de les hores menudes.