Caixa o faixa

Diuen que la frase es del general Prim. Que enfrontat a la seva rebel·lió, va voler significar les dues opcions que li quedaven. La caixa de la mort i, per tant, la derrota, o la faixa de la victòria militar, del poder absolut com a màxim governant del país. Un fet que, com a corol·lari, suposava la derrota del contrari.

Ja fa massa temps que ens enfrontem a una situació que, interessadament, se’ns vol fer veure com dual, de caixa o faixa, quan no fa massa temps era tinguda per plural, de diverses sortides. Perquè la simple combinatòria d’opcions així ho mostrava. Teníem, per un costat, la clàssica divisió entre dretes i esquerres. Dues opcions que calia combinar, entre moltes altres divisions, amb les de l’estructura territorial.

Simple i única pels partidaris de les essències ràncies del franquisme i altres totalitarismes, i complexa i plural pels partidaris de respectar la diversitat d’aquest territori temporalment unificat. I, si les matemàtiques no fallen, si posem les dues realitats en contacte, surten quatre opcions. Unificats de dretes, unificats d’esquerres, plurals de dretes i plurals d’esquerres.

Però siguem honestos, aquesta situació que detectem clarament en la política estatal, també funciona a casa nostra. I hem reduït la nostra complexa situació interna (si més no, ho intentem) a una simple dualitat entre unionisme i independentisme. Quan en realitat teníem una pluralitat similar a l’anterior. O no venim d’una situació en la qual, al marge de la divisió dreta-esquerra compartida amb la resta del món, hi havia una segona divisió entre sobiranistes i independentistes? Un escenari que donava també quatre opcions. Sobiranistes de dretes, sobiranistes d’esquerres, independentistes de dretes i independentistes d’esquerres.

Cert que hi ha una diferència que no podem negar. Les opcions de sobiranisme d’esquerres i independentisme de dretes tenen, “per se”, poc predicament i, per tant, faciliten la reducció que hem acabat fent, malgrat els esforços del PSC per explicar una via federalista que, segons ells, hi encaixaria.

Probablement, aquesta reducció d’una realitat polièdrica a una realitat de cara o creu, sigui pràctica pels polítics en tant que els permet, quan no tenen raons per defensar les pròpies tesi, limitar-se a atacar o desvirtuar les del contrari. Però la política es fa pels ciutadans. I aquests s’han de pronunciar respecte a situacions que ells intueixen més complexes –des dels mitjans de comunicació i els mítings, és fàcil reduir aquestes realitats a un titular periodístic- i que els generen un mar de dubtes. Per posar-ne només un, pensem un moment en el significat del mot “independent” en la societat d’avui. Som realment independents quan triem el nostre banc, la nostra companyia telefònica o el nostre model de cotxe? No existeixen possibilitats que no siguin de caixa o faixa? De debò que només podem triar entre fer-li una botifarra (més que justificada, no ho nego) a l’estat espanyol o estar permanentment amb el 155 damunt dels nostres caps? No us contesteu immediatament, això és el que ells busquen. Doneu-vos deu segons de reflexió i contesteu la pregunta: Estaria bé que trobéssim una sortida intermèdia? Que passaria si la situació de privilegi que viu Euskadi es generalitzés a Espanya?

Mireu també el que està passant a Gran Bretanya. Tot els està abocant a una decisió de cara o creu. Al senzill dilema de Brexit sí o Brexit no. Però és evident que hi ha també la via del Brexit amb condicions. Que segurament satisfaria a molta més gent del que ho fan ara les dues opcions que es presenten. Perquè no es fa? Doncs perquè un dels bàndols creu que surt beneficiat i, per tant, es nega a canviar el mecanisme de decisió de la moneda a l’aire, pel llançament d’un dau que, com tothom sap, té sis cares, sis opcions, en comptes de les dues que invocava el general Prim.

Que es més difícil de gestionar? No ho dubto. Però també la vida de qualsevol treballador per compte d’altri ho és si la comparem amb la de la senyora Sáenz de Santamaria. Per triar un exemple a l’atzar.