Joaquim Pijoan i el temps que fuig

Joaquim Pijoan va néixer l’any 1948 a Santa Cristina d’Aro. La dada no és intranscendent, ja que és a partir d’aquest fet que el pintor i escriptor esdevé l’excel·lent memorialista que ha escrit Temps fugit (Editorial Gregal), per tal de narrar unes memòries d’infantesa, una crònica de la seva vida jove que va des del setembre de 1952, quan l’infant comença els seus dies d’escola, fins al mes de maig de 1959, després de la primera comunió, aquell ritual d’iniciació que per als infants de la meva generació encara significava la porta d’entrada a aquella edat de l’ús de raó en el qual insistien tant els nostres avis i pares.

Havíem de posat cap, ens deien, una expressió bonica que significava el bateig cap a la responsabilitat. L’ús de raó en aquesta edat primerenca havia de mostrar una maduresa que determinaria, i no poc, el final del temps de la infantesa que, no obstant això, restaria en la memòria, i no és una metàfora per a molts de nosaltres, com un paradís en vida. D’aquí ve que s’enyori aquest estadi vital, aquest jardí de les Hespèrides mental que, en superar-lo, és percebut com un temps que fuig deixant-nos a la intempèrie del món, a la selva obscura, en paraules del Dant.

En el cas de Joaquim Pijoan el paradís ho era també en sentit literal, a la vall d’Aro, amb els seus boscos intactes i camps i conreus treballats com segles enrere fins que tot d’una el paisatge es trastoca per convertir-se en un indret turístic per la seva proximitat amb la Costa Brava. I no és pas que la vida quotidiana de la gent de la vall no fos dura: es treballaven totes les hores del dia, i prou que ho vivia el nen Pijoan a casa seva, primer a la taverna Romanyà que amb el temps va esdevenir hostal.

A la taverna Romanyà, fundada pel seu avi, hi treballava tota la família i en les pàgines d’aquestes memòries Joaquim Pijoan en va desgranant el que s’hi esdevenia en unes descripcions que són veritables retaules pintats amb tota mena de llums i clarobscurs. Així veiem les dones a la cuina fent menjar, els homes servint cafès i vi als parroquians, o fent pa, i uns i altres venent viandes o espardenyes o fil per cosir, que a la taverna Romanyà hi havia una mica de tot. Els supermercats encara no havien fet la seva aparició a la vall d’Aro quan el jovenet Pijoan podia abstreure’s i, aplicat com era, fer els deures en una taula de marbre de l’establiment. Quin miracle, abstreure’s del soroll ambient dels tertulians que jugaven al dòmino, o a cartes, o discutint de política, que sempre s’ha volgut arreglar Espanya, una cosa impossible llavors i ara, però per ganes i bona voluntat que no quedi, i més la d’aquella gent la majoria de la qual havia estat ben bastonejada per la guerra que va causar tants estralls i que queden reflectits en aquest memorial que ho és d’una vall, d’un poble i d’una gent soferta. Des del seu jo narratiu Joaquim Pijoan els fa homenatge, el seu esperit sensible el fa ser agraït amb aquella gent treballadora.

A Temps fugit, les memòries d’infantesa Joaquim Pijoan, hi troben escrit des de la talaia dels seus anys no només la seva visió del món amb els ulls del nen que va ser sinó també la seva visió d’adult, component d’aquesta manera un entramat molt fidel al seu caràcter que veiem formar-se capítol a capítol. I és així que anem coneixent a ull nu la seva personalitat complexa, gens adotzenada, creativa. Quanta honestedat i valentia en un món en què gairebé tothom va emmascarat i la mentida campa sense mala consciència.

En aquest fresc de la seva infantesa que és Temps fugit, Joaquim Pijoan hi va pintant les escenes de la seva vida sempre en comunió amb la vida dels altres, conscient que no som si no és en relació amb els altres, en primer lloc la família i expandint-se en cercles per abraçar veïns, amics, coneguts i saludats, també els amics de l’ànima que són aquells escriptors que d’una manera o altra ens inspiraran, que seran com branques florides en el nostre arbre literari.

Ningú no surt del no-res, ni en la vida ni en la literatura ni en l’art, i Joaquim Pijoan reivindica els diversos mestratges que anem trobant pel camí de la vida. I ho fa en un moment en què sembla que tothom neixi ensenyat, negligint la bondat de la gent que ens ha fet de mestres de vida i de cultura. I així té un especial record pels mestres d’escola que va tenir, tot i les restriccions imposades per un franquisme que passava com un tanc per sobre de les consciències, no poques vegades alterant-les, així com recorda amb visió tan exacta com plena de meravella el mestratge d’aquells pintors estrangers allotjats a l’Hostal Romanyà que van obrir una escletxa, una vocació, en el cor del nen Pijoan envers l’exercici de l’art.

Anant endavant i enrere del temps, a la seva crònica vital i espiritual dels seus primers anys, Pijoan, amb l’estil narratiu que el caracteritza, explica el seu pas de la infantesa a l’ús de raó en paral·lel al procés de transformació del seu entorn a la vall d’Aro, metamorfosi que va afectar tant el paisatge com la mentalitat de la gent. Joaquim Pijoan, en un esforç de memòria que va de dins a fora i de fora a dins, mostra la bellesa i la tendresa d’aquells dies no exempts també de certes crueltats, ja que la vida es mostra en gradacions que van de la llum més clara a l’ombra més negra. Com un notari inspirat per la seducció estètica de les sortides i les postes de sol a la vall d’Aro reflectint-se a la vall de la seva ànima, deixant-t’hi una petja indeleble, Joaquim Pijoan fa recordatori d’allò que ha fugit i que només persisteix en la memòria de la qual n’extreu tantes vetes d’or.

En un moment de la seva narració, Joaquim Pijoan afirma que potser tot el que ha escrit ha estat un aprenentatge per escriure aquest llibre que no podia defugir, que se li ha imposat. Pijoan ho ha fet usant de les seves millors eines: una escriptura que basant-se en la realitat és un exercici de creativitat d’alt nivell, així com emprant una tècnica literària no menys original com ara és encapçalar cada capítol amb retalls obtinguts de La Vanguardia Española de l’època, que figura que els hi ha donat Serafí lo Tortosí, un personatge veí de casa seva (tant és que sigui un personatge real com de ficció). Aquests retalls de premsa van seguits dels escrits dolguts per la situació anímica que viu Serafí lo Tortosí i de la qual es vol alliberar a través d’aquests escrits que són reflex d’una Espanya tancada, abstrusa i miserable encara després de la postguerra i, sobretot, tan mancada de llibertats. Així, els retalls de La Vanguardia Española i els comentaris personals que hi afegeix Serafí lo Tortosí (que no sabem si va arribar a ser cronista, periodista, com volia), van emmarcant amb dades històriques i fets del moment els escrits memorialístics de Joaquim Pijoan, en els quals s’hi transparenta com en un vidre acabat de rentar un temps i un país, pare i mare del nostre país que estimem fins al moll dels ossos i que voldríem deixar lliure de tantes penyores als nostres fills i néts.