La mort i la paraula en l'obra de Camps Mundó

Amb el títol La mort i la paraula. Obra poètica (1988-2018), el poeta Carles Camps Mundó (Cervelló, Baix Llobregat, 1948) acaba de reunir la seva obra completa en el camp de la poesia discursiva: trenta anys de quefer poètic desplegat en catorze llibres publicats entre el 1989 i el 2017. Es tracta de l’obra reconeguda i sancionada per l’autor, ja que anteriorment Camps Mundó havia conreat la poesia visual.

El volum La mort i la paraula (Llibres del Segle) està encapçalat per un brillant i ben articulat pròleg de D. Sam Abrams que, com és habitual en aquest estudiós del panorama literari català i els seus autors, situa en el lloc que li correspon la persistent i fonda trajectòria poètica de Carles Camps Mundó. D. Sam Abrams fa un estudi molt complet tant del trajecte com del fons i la forma de la poètica de Camps Mundó ara aplegada en aquest llibre de llibres, com diu el mateix autor en el seu text de presentació.

Aquesta afirmació, llibre de llibres, o bíblia, respon a l’íntim sentir del poeta respecte de la seva obra ja que des del començament escriu els seus llibres pas a pas, escriu en un progressiu camí de filosofia en clau poètica que avança pàgina a pàgina tot fent un recorregut pausat, meditat com cal per arribar i fer emergir el moll de l’ós de les preguntes essencials. No hi ha pressa per anar on anem, sembla que ens vulgui dir Camps Mundó, mentre fem via entre aquestes dues dates capitals de l’existència com són el naixement i la mort. Entremig hi ha la nostra vida subjecta al goig, però també a la tirania del temps i la fragilitat dels cossos, vida també abocada, per bé i per mal a la relació amb els altres, la dialèctica necessària en tota vida humana.

Vida viscuda i vida escrita a través de la paraula. Tot ens passa en el llenguatge. Parlar del llenguatge és parlar de tot el que ens passa, afirma Camps Mundó. Així, la nostra vida és com un poema inacabat? En efecte podríem veure-la com un poema escrit en els capítols dels dies i els anys en aquesta zona intermèdia entre la llum i l’ombra de la vida, també en aquest espai de frontera, una fina escletxa entre l’absolut i el relatiu per on es filtra el nostre ser humans en construcció.

És per la paraula (i el raciocini) que els humans esdevenim humans, i és la paraula conscient qui en uns versos d’alta graduació conceptual com els de Camps Mundó es confronta amb la mort com a fet radical, ineludible. Així, en la seva poètica sintètica i nua de tot ornament, Carles Camps Mundó no plany la naturalesa del real enfront de l’ideal –la metafísica no li és flor de seducció-, així com constata que no sempre el que fa mal és el mal ni el que sembla el bé és el bé. Cal mirar al fons de la realitat i no enganyar-se ni confondre’s ni tan sols en el moment de l’abraçada tot preservant el sentir individual, l’únic del qual podem donar testimoni real: Unim-nos, però sempre delectant-/ nos a ser dos, a sentir cadascun/ el desig correspost. Només la mort/ és la Unitat. I és tan cert, ja que en el món del que coneixem la realitat es mostra en unitats diverses, ja siguin formes elaborades o simples partícules elementals. Formes complexes o simples, doncs, que en la vida orgànica apareixen com a conglomerats i que amb la mort si bé es dispersen només ho fan en aparença ja que la vida invisible que habita als cossos en morir torna a la vida total o Unitat.

En la confrontació mort / paraula es dóna també per la mateixa relació de polaritat la conjunció mort i paraula, és a dir la paraula com a forma composta en relació amb l’alè vital de l’existència. El poeta Camps Mundó hi transita de cap a cap, en aquesta polaritat de contraris / complementaris, no per afirmar o negar res sinó per recórrer els espais dicotòmics entre el blanc i el negre a través de l’art, en aquest cas a través de l’art de la paraula poètica que és una realitat en ella mateixa, ja que l’art no és una il·lusió sinó un fet concret. Així escriu: Anar, doncs, fins d’allà on vinc/ presentar-me de cop al lloc dels fets/ armat de noms/ i a poc a poc internar-me al meu buit/ per tornar-me a omplir de mi.

I és que el creador, i Carles Camps Mundó ho és (també en el gust per les paraules i els recursos lingüístics que domina de forma excel·lent), crea una segona realitat. No per desmentir o afirmar res encara que la seva poesia begui de les fonts del seu pensar filosòfic que el porta de la tesi a l’antítesi en fèrtil diàleg, sinó per explorar els replecs de la paraula per tal de discernir el nostre ser humans com una unitat de sentit, si bé temporal, ja que som finits; sentit pensat de la vida o consciència del fet d’existir que, és clar, només li podem donar nosaltres a través dels nostres arguments.

Velar la realitat amb el teixit de la paraula (la paraula, tot i que nomini la realitat no deixa de ser una superposició a la realitat) per desvelar la realitat a través de la paraula és el mateix més enllà de la dualitat. Vet aquí, al meu parer, el fil d’Ariadna que entre una polaritat i l’altra: velar i alhora desvelar la realitat a través de la paraula, recorre i relliga el conjunt de poemes reunits al volum La mort i la paraula, l’obra completa de la seva poesia discursiva fins ara de Carles Camps Mundó.