Paper mullat

La invocació a les primàries per part dels partits polítics va obrir una porta a l’esperança de que els partits podrien iniciar un procés de més democratització i transparència de les estructures. Estructures que amb el pas del temps havien anant anquilosant-se i donant gairebé tot el poder de decisió sobre les llistes electorals a les direccions dels partits o a les minories de comandament.

Aquí no hem inventat res, les eleccions primàries tenien ja una certa història en altres països amb les avantatges i els inconvenients de cada cas ja que no es poden generalitzar ni proposar models exactes.

Es tracta que la majoria de la militància, simpatitzats i la ciutadania que vulgui  puguin participar en l’elecció de caps de llista o membres de les llistes electorals. Cada partit i en cada moment.

Però en els prolegòmens d’aquest proper cicle electoral hem vist que això de les primàries s’ha devaluat i molt ha quedat en paper mullat. Potser perquè l’acumulació d’eleccions ha dificultat la seva realització o és que simplement ja han quedat com un cert anacronisme.

Perquè aquest període s’ha significat més pels fitxatges de gran estrelles que no pas per seguir el resultat de les consultes primàries, i fins i tot s’ha donat el cas de que partits que ja havien fet primàries han canviat de candidats per la designació directe del líder o bé perquè han intuït que potser, potser podrien treure millors resultats.

Realment tot plegat sembla una versió polítics de l’Hotel dels embolics veient com ham fet i desfet resultats.

I també òbviament i seguint l’estela dels germans Marx també ha servit el panorama de fitxatges allò de que “Aquests són els meus principis. Si no li agraden, en tinc d'altres” i posi’m a la llista.

I dissortadament la poca exemplaritat de l’ús pervers de les primàries s’ha donat a tots els partits.

Breu repàs d’urgència:

C’s amb una mena de caricatura de primàries va fitxant a tor i a dret, ara hi posa un ex-socialista a la llista de Barcelona, ara una presidenta del Parlament que era del PP i després l’ha de treure per una tupinada en els vots i encara algun ex president autonòmic. Suposem que deu ser una voluntat d’exterioritzar la seva capacitat d’assimilar-ho i reciclar-ho tot i més, però al final el que molta gent demanda és que hi hagi idees clares, personal compromès i s’allunya una mica de tot allò que pugui acabant fem ferum d’arribisme i oportunisme. Ja veurem!

El PP ja no n’ha fet de primàries i la designació directament de Pablo Casado de la majoria dels caps de llista ha servit entre altres coses per fer caure els residus del “rajoyisme” i els pro Soraya, han desaparegut directament de les llistes i ha jugat a llançar paracaigudistes sobre diversos territoris, el paradigma més evident és el de la senyora Cayetana Álvarez de Toledo que cau a la llista de Barcelona amb l’argument que algú que no és d’aquí és pot presentar en qualsevol lloc d‘Espanya inclosa Catalunya, no li discutirem però també cal dir que deixa en molt mala posició al PP de Catalunya que acaba donant la impressió de que no té prou pedrera per encapçalar llistes. El panorama que tenen però com a PP no és massa afalagador i així potser ha pensat que si perden la culpa ja l’assumirà algú altre, tot i sabent que les derrotes electorals són òrfenes per definició.

Tampoc el PSC ha fet cap mena de primàries, la seva comissió de llistes va elevar al Consell Nacional la proposta que va se aprovada amb àmplia majoria de vots. Segons els seus estatuts en ser una convocatòria avançada no cal sotmetre primàries les candidatures, això sí apareix al número dos per  Barcelona un nou paracaigudista que diuen que és del cercle directe de Pedro Sánchez. Deu ser una situació inèdita al PSC –potser hi ha precedents i els desconec-, però segur que ho justifiquen dient que el socialisme és com la santíssima trinitat, un sol déu i tres persones. O quatre, o cinc...

Però a la nova política han perdut també els bons hàbits de la primàries, vegis el cas de Front Republicà que diuen que la manca de temps no els ha permès fer la consulta directa a les bases i encapçalarà, i estava més clar que l’aigua, Albano Dante (aquell que té com professió “precari” segons va explicar al Suprem).. en fi que ni aquí ja no es fien ni de les primàries.. 

I a ERC el tema de les primàries ja sembla d’esperpent. Organitzen unes primàries amb tots els ets i uts i garanties per la candidatura de Barcelona per les municipals i el candidat Bosch s’imposa amb un gairebé 95 % dels vots. Contundent, ja prop de fer-ho a la Búlgara, però vet aquí que la direcció, algú assenyala directament Junqueras, ungeixen com a cap de llista a Ernest Maragall, que el voten també en un simulacre de noves primàries i acaba encapçalant la llista i a Bosch el fan conseller, un canvi de cromos al més pur estil de “portes giratòries” tant criticades i un cop fet això doncs decideixen que Junqueras encapçali qualsevol llista que hi hagi, el gest comprensible però potser una mica allunyat del realisme. I per acabar-ho d’adobar incorporem potser per allò d’eixamplar la base a gent provinent dels Comuns, alguns canvien d’escó i altres semblen una versió edulcorada del transfuguisme... en fi que el republicanisme d’esquerra almenys en mode electoral s’assembla molt a una planta transformadora i de reciclatge de polítics ja en fase residual, ja ho havia fet amb Maragall i ara segueixen. No sé si això eixamplarà molt la base o farà cabrejar a altres partits i algun dia els passaran factura.

I PeDCat tampoc es queda enrere i després d‘haver escollit en unes renyides primàries a la cap de llista per Barcelona a Neus Munté, acaben pactant amb  això de la Crida, artefacte de subsistència de Puigdemont, canvien de candidat  i la Munté es relegada al tercer lloc i igualment passa a les eleccions a Corts on les votacions primàries sembla que no ha servit de res i finalment les imposicions de Puigdemont són els que van a missa, en aquest cas a les llistes....El seu advocat al Congrés i el seu amic i mecenes al Senat. Exemplar. I naturalment el líder s’autoproclama candidat a les europees.

Ep i tot això reconeixent que els partits tenen la legitimitat de confeccionar les llistes de la manera que millor els vagi.

Però primer ens van entabanar amb això de les primàries i tot plegat ha acabat essent paper mullat.

Fitxatges estrelles per dissimular a vegades les purgues i en altres com reclam de la pretesa obertura a la societat i a eixamplar la base.

I ja sabem que fer una llista lectoral no és gens fàcil.
Ningú no havia dit però que fos fàcil.
Interessos estratègics.
Voluntats polítiques.
Suports necessaris.
Acomodar bé a les diverses famílies polítiques que opten al poder.
Confiança i empatia mútua.
Equilibris personals.
Eficiència en l’actuació.
Formació i preparació adequada.
Mesura i ponderació.
Convenciment de polítiques de gènere.

I així podríem anar afegint condicions, idees, postulats... En fi la combinació de persones, idees, pràctica, i solvència sobretot personal, professional i política.

Això és la teoria, a la pràctica qui mana, qui té més nivells d’influència a l’entorn del candidat o candidata.

Així van les coses.

Qui ha tingut l’oportunitat o la necessitat de fer llistes ben segur que podria explicar la diferència entre la voluntat de fer-la i la realitat que després queda. Entre la intenció i el resultat hi ha distància abismal.

En fi mandangues per obviar els processos de primàries, potser, només potser  a les urnes s’ho trobaran, però vaja no han fet cap favor a la transparència de la que tant s’ha parlat.

Primàries, ara per ara, paper mullat