Ortografia de la vida quotidiana

Un de cada quatre futurs mestres suspèn llengua per faltes. És una dada. A mi no m’esgarrifa perquè fa anys que ho veig en els meus companys. Escriure amb correcció és avui dia un signe d’un virtuosisme un xic petulant, amb un punt d’aristocràtica erudició, una raresa de persones aviciades en les lletres i amb un cert punt d’intransigència moral. El sentit comú pragmàtic i relativista no ho troba gaire necessari. La qüestió és que s’entengui i, si no s’entén, tampoc importa excessivament perquè ningú estava, de fet, disposat a escoltar. En la branca de la llengua hem abandonat la jardineria per abraçar-nos a una agricultura cerealista basada en la producció dels béns mínims imprescindibles.

Encara trobo que la dada no és del tot negativa. Tinc la sensació que nou de cada deu enginyers suspendrien per faltes, deu de cada deu economistes o químics i onze de cada deu informàtics o metges. Si entenem que molts d’aquests mestres ho són de l’especialitat d’educació física la cosa resulta salvable. El problema el tindríem si pretenguéssim que aquests professionals ensenyessin a escriure amb correcció i un aire d’elegància als nostres alumnes. Però, al cap i a la fi, com hem dit abans, això poc ens importa si aconsegueixen el grau en arquitectura.

Perquè el fet d’escriure sense la mínima polidesa no angoixa ni poc ni gens; de la mateixa manera que parlar, sense utilitzar barbarismes, pleonasmes i torsions sintàctiques impossibles no ens causa la més mínima reacció. Els professionals dels mitjans de comunicació ens en donen bona mostra cada dia assaltant impunement l’obra de Fabra. No ens molesta. Ho consentim perquè és més còmode.

I tinc la sensació que la maleïda comoditat a poc a poc ens va envaint i menjant els cervells com una horda de zombis. Primer no ens fixem en el com es diuen o s’escriuen les paraules i després ja no parem tampoc massa atenció a què es diu o s’escriu. Ja només aplaudim allò que ens resulta proper, familiar i no ens obliga a posar-nos en crítica i arrufem el nas davant els missatges que podrien interpel·lar-nos. No són missatges còmodes. En bona lògica de mercat, els opinadors populars només diuen allò que cal dir i els humoristes allò que es pot dir, allò que la gent comprem. La comoditat mental funciona com la gran màquina autocensuradora. A la llibertat per l’ortografia? Per què no?