Keep Calm

Com les orenetes que visiten l’ampit del meu terrat cada matí, fidels a la crida de la primavera, fa dies que els partits polítics intenten colar-me –i colar-nos- els seus missatges de forma més o menys subtil. Però des d’aquest divendres ho fan, a més, de forma obligatòria. Mitjançant la campanya electoral que empastifa, ens agradi o no, els nostres carrers, interromp les nostres migdiades televisives sense demanar permís i canvia els nostres hàbits de comunicació a la seva conveniència. I és que les eleccions ja son a tocar. I per partida doble.
Convindria recordar que quan aquestes generals i valencianes abaixin el teló, arribarà la fanfàrria de les eleccions municipals, europees i, en algunes regions, autonòmiques. Si no volíem “caldo”...

Però hi ha en totes elles una paradoxa –al meu entendre- sobre la qual convindria reflexionar. Perquè en els seus discursos, presentacions, entrevistes i demès formes de comunicació, tots els partits i els seus candidats parlen de programes. D’aquell allau prolífic d’idees, crítiques, propostes, amenaces, suggeriments i demès que sembla que sigui el que hem d’acabar votant. Però no ens enganyem. Nosaltres no votem sobre aquestes possibles formes de millorar el país. Això ja ho engiponaran ells a la seva conveniència als despatxos del Congrés. El que nosaltres votem son candidats. Persones que, un cop elegides, faran i desfaran a la seva bola. Això sí, degudament assessorats per ressaltar el que fan quan la idea o proposta es fa realitat, o per menystenir allò que no fan o no poden fer perquè els demès (no sempre del partit contrari) no els permeten. Sense oblidar tot allò que van dir i prometre a la campanya per cobrir l’expedient i que aleshores s’esforçaran en obviar o silenciar.

Hi ha, a més, una segona contradicció entre els nostres interessos polítics i els dels partits. Exactament la mateixa que hi ha entre els nostres vots i els representants que acabem tenint i que es plasma en l’aplicació de la famosa i punyetera llei de Hondt. Com que els diputats no s’assignen a nivell únic, aplicant els percentatges resultants de la votació de tots els ciutadans, però tampoc a nivell de circumscripció personal com es fa a altres països com Gran Bretanya, ens trobem en una situació intermèdia on els 32 diputats de la província de Barcelona permeten una relativa pluralitat política però l’únic diputat de Ceuta o Melilla pot arribar a anul·lar l’opinió de la meitat menys un dels votants d’aquelles circumscripcions. La famosa diatriba entre el partit que es postula com a més votat i el que presumeix d’haver aconseguit més escons.

Ajuntant les dues reflexions, doncs, podríem arribar a la conclusió que els interessos dels ciutadans no son el més important. Perquè, seguint la llei i per posar un exemple, les signatures dels 632.234 votant d’Esquerra Republicana a les darreres eleccions generals de 2016, haurien permès dur al Congrés de Diputats una Iniciativa Popular per debatre la independència, cosa que els 9 diputats aconseguits, diluïts en un mar de 350, no ha permès ni plantejar.

La conclusió és clara. Les cireres es remenen en una cambra legislativa fruit de la traducció esbiaixada de la voluntat popular. I allà, tot i el repetit “mantra” que  recorda que les infidelitats i els incompliments es paguen a nivell electoral cada quatre anys, tothom sap quan fràgil és la memòria del votant i com cal actuar per  aconseguir alterar la seva voluntat.

D’aquí que aquests dies, en comptes de parlar del futur del nostre momentani país, la majoria de partits es dediquin a treure els draps bruts del passat dels seus rivals. Com si la història es pogués reviure i rectificar. Fomentant més la malvolença cap a l’adversari que l’atracció cap a ells mateixos.

I clar, el ciutadà, atabalat per tanta cridòria inútil, acaba oblidant els seus propis desitjos, les seves aspiracions legítimes, i cau en el parany de votar amb la víscera més que amb el cervell, arrossegat pel Carnaval de promeses, millores i regals que li arriben de tots costats. Des d’uns partits que han estat tres anys tancats en els seus pactes i trencaments, en les seves lleis i esmenes, o en les seves propostes i negociacions, mentre el poble estava mig ofegat pels problemes derivats de les injustícies, arbitrarietats o incompetències dels que deien que vetllaven per ell.

Votem reflexivament?