A la vida per l'olor

Amb Escorcoll (Edicions del Buc), Marta Pérez i Sierra va obtenir el XXXVI Premi Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d’Alcoi.    

Posem que ens expliquen una història que pot ser personal, viscuda d’a prop. Posem que ens l’expliquen amb una veu fonda, modulada, amb un dring alçurat, vital, recitat amb el ritme de la respiració: sístole diàstole. Posem que ens expliquen aquesta història a través dels cinc sentits corporals amb preeminència del sentit de l’olfacte: olors agradables i desagradables donant informació d’estats d’ànim, o de memòries com la memòria sensible a través de la flaire transparent de l’aigua de colònia, posem per cas, que ens posaven als cabells per pentinar millor les trenes. Tornar a sentir aquella flairança, recordar-la, ens fa viatjar en el temps intemporal i visualitzar aquella nena de les trenes que un dia vam ser. Per cada olor, doncs, l’empremta d’un record que reviu a través de la memòria olfactiva primer per viatjar després cap a la memòria anímica i afectiva tot desembolicant el cabdell dels pensaments, dels sentiments, de la sensibilitat a flor de pell.

A Escorcoll la poeta Marta Pérez i Sierra explica aquesta història de camí cap a la vida a través d’olors diverses. Va desplegant el relat en cinc estances per degustar -sí, el sentit del gust també hi és-, una història amarga que, no obstant això, al final es torna olor tèbia de vainilla quan la presa, la tancada entre barrots, torna a casa. La història és trista, amb experiències dures, abissals: una noia que se sent desgraciada es desgracia encara més en prendre la pols blanca que la durà a la presó. A la noia a qui li agraden els perfums, entre reixes només olorarà a tancat, a resclosit i a Zotal, el potent desinfectant que una nova memòria de l’olfacte lligarà a les misèries que pateixen les ànimes entre reixes. Sabem la història de la noia a través de la germana gran que la va a veure a la presó i és escorcollada a l’entrada. Un cop a dins, la porta es tanca, freda i metàl·lica, darrere seu cada vegada que tenen un vis-a-vis. Sentim desolació a través de les metàfores olfactives que empra la poeta per mostrar el patiment de la noia tancada que a Escorcoll pren el nom d’Abigail.

Aquest és el fil argumental d’una història dramàtica que té, però, un bon final quan la presa torna a la llar. Els arguments poden ser explicats de moltes maneres. La poètica és una manera, i a la poètica manera d’Escorcoll hi llegim figures metafòriques d’una sensualitat fragant que remeten al record d’olors determinades. La teva aroma m’ha pres, diu la germana que visita Abigail. I la recorda a través de les olors de la infantesa que han compartit. Recorda l’olor de llimona del seu cos, l’olor de la sal quan són al mar, l’olor d’avellana torrada de la seva pell un dia determinat que ha arrelat tant dins seu fins al punt d’explicar Abigail a través d’aquesta olor. Olors, essències d’un món perdut: el paradís de la infantesa que ara la germana recorda també amb la flaire forta del tabac de la pipa del pare i el dolç aroma de la llet de la mare que aquesta encara donaria a la filla, la seva fada de seda, si fos possible per salvar-la. I, sí, és l’amor -l’espera pacient, la cura dels qui l’estimen- qui salva, qui conforta Abigail, ja que els dies de la presó només porten al desig de llibertat i el retorn a la família.

La història d’Abigail és explicada a Escorcoll per Marta Pérez i Sierra a través de la veu i el record de germana que la fa present a través dels sentits corporals de manera que ens la fa veure, ens la fa palpar i ens la fa recordar a través del seus aromes, quin original recurs literari! Tot i ser real, aquesta història té molt d’arquetípica en la seva dramatúrgia, i és que els arquetips són com models interns de conductes que s’encarnen en persones. Així, Abigail, amb ànima de princesa, se’ns presenta, o així és com jo ho he copsat, com una Cendrosa esperant alliberar-se del seu mal fat en la nit lluminosa del ball, o com una rodamón ocasional per causa de la caiguda d’aquell paradís que exhala el perfum de la primera poma. Però a la tornada de la filla i germana pròdiga a la casa familiar, l’estança s’omplirà de l’amor que es vesteix de la fragància fumejant del pa torrat i la xocolata desfeta.

A la vida, doncs, pel camí de l’olor. A Escorcoll Marta Pérez i Sierra poetitza a través d’exhalacions, aquí pestilents allà aromàtiques, la vida perduda d’Abigail i recuperada per a una vida nova, un renaixement a través del perfum incondicional de l’amor. D’aquesta manera la memòria [que] exhala/ sospirs de groc pàl·lid/ [i] s’estavella contra la teva olor, a la sortida del purgatori Abigail esdevé en el cor de la germana que a Escorcoll en traça l’elegia, olor de t’estimo per sempre.