La mort dels debats

No deixa de ser curiós que aquesta campanya electoral hagi estat presidida en els seus primers compassos, en la primera meitat del seu recorregut, per la polèmica dels debats. Uns debats que, de sempre, havíem considerat necessaris per definir, afinar o arrodonir el nostre vot, però que, vist el que s’ha vist fins ara, s’han convertit en una simple  arma llancívola que els partits es tiren pel cap per veure, no de convèncer l’electorat potencial, sinó de desprestigiar al rival.

Perquè, com en aquell símil tants cops emprat, hom acaba tenint la sensació que estem mirant el dit que ens assenyala un quadre i no el quadre, la imatge i el missatge que aquest ens ofereix. I el que hauria de ser un debat sobre idees i propostes pels propers quatre anys, esdevé una discussió de patí d’escola sobre els comportaments dels rivals enfront aquestes formes de diàleg. El PP basant el seu missatge als electors –potser en un reconeixement explícit de la seva debilitat o la seva por a la fragmentació de la dreta- en la volubilitat del Pedro Sánchez a l’hora de participar en els debats. O en la suposada utilització partidista dels mitjans públics de comunicació com TVE a l’hora de programar i contraprogramar debats. El PSOE acusant al seu competidor de dir mentides i de voler els debats exclusivament per fer soroll. De fet, ens hauria de preocupar la tendència dels candidats dels partits en el comportament en aquests debats. Dues o tres idees o preguntes al rival repetides, a tall de mantra, durant l’estona del debat i poca cosa més. De debat, poc. Ah! i una tendència a demanar respecte per la seva intervenció quan, mentre parlen els altres, ell segueix fent reflexions en veu alta o, el que és més fotut, repetint la seva darrera pregunta. Com aquella de la senyora Álvarez de Toledo al debat de TVE sobre si el sí és sempre sí o només quan li convé a ella.

Insisteixo, quan el debat es converteix en un diàleg de sords que, en comptes de contraposar opinions i contra argumentar allò que defensa el rival, es limita a mostrar insistentment un gràfic suposadament fefaent i a repetir monòtonament una pregunta, el debat es converteix en una tertúlia destinada a consumir minuts, fent creure a l’espectador o l’oient, que els participants estan reclamant més un vot telefònic i visceral que els permeti guanyar un concurs, que un vot polític i reflexiu que permeti regir el futur immediat d’un país durant els propers quatre anys. Els importa guanyar el debat, no les eleccions. Potser perquè, en la seva miopia, creuen que aquesta victòria és necessària com a pas previ a la definitiva del dia de les urnes.

I aleshores, des d’aquesta perspectiva, tot és lícit. Qualsevol cosa que pugui ajudar a guanyar-lo –si el partit es sent perdedor- estarà justificada. Fins i tot el canvi d’actitud o de compromís que pugui descol·locar al contrincant. Les idees clares no important tant com donar la sensació de tenir-les clares.

I posats en aquesta tessitura, quin interès pot tenir un partit majoritari en seure en una taula de debat amb els minoritaris? Què li pot aportar aquell fins ara considerat exercici bàsic de democràcia i pluralitat? Per això els grans han estat des del principi favorables a un debat bilateral o, en cas de necessitat extrema, a un debat a quatre. Sempre obviant aquella realitat plurinacional que la seva constitució va imposar. Una constitució que els ha anat de meravella però, per justificar aquesta decisió oculta de matar els debats. De furtar als ciutadans la possibilitat de veure i viure la democràcia en directe practicada pels seus futurs representants. Ells estan més pel monòleg assertiu aplaudit pels incondicionals onejant banderes que pel diàleg amb preguntes, respostes, arguments i rèpliques.

I no ens enganyem. Ho han sabut fer molt bé. Perquè, independentment de com quedi el debat que hores d’ara sembla que es clonarà entre TVE i una televisió privada, el que la gent que el miri estarà esperant serà un cop d’efecte. Una dada demolidora que deixi un del contendents fora de joc o capgiri les enquestes.

El debat com a eina de reflexió serena està, malauradament, passant a millor vida enfront la discussió abrandada. Els arguments cada cop motiven menys. La contundència, la insistència o el crit estan guanyant clarament la partida. I la política no és això, oi?