Els fruits culturals de l’herència cristiana

Els fruits culturals de l’herència cristiana és el fil conductor d’El cos de l’esperit. Sobre la culturització de l’herència cristiana (Viena Edicions), del filòsof, escriptor i periodista Ferran Sáez Mateu.

El Sant Sopar, de Leonardo da Vinci, la Passió segons Sant Mateu, de J.S. Bach, la catedral de Notre-Dame de París, ara dolorosament malmesa per les flames, el temple de La Sagrada Família, d’Antoni Gaudí, les pintures de Miquel Àngel a la Capella Sixtina del Vaticà, els Sermons de Meister Eckhart, les Confessions d’Agustí d’Hipona o les Confessions de Lleó Tolstoi, així com Las moradas o Les estances, com també en podríem dir d’aquest llibre d’espiritualitat mística de Teresa de Jesús, i tantes altres obres culturals i de pensament de gran calat com els mateixos Evangelis en què el missatge de Jesús va prendre bella i subtil forma literària a través de les paràboles, sens dubte són fruits d’una experiència determinada: la fe cristiana sobretot a Occident, ja que a Orient és una altra cosa. Aquesta fe, que ha estat transmesa a través de predicacions i comentaris als textos sagrats, ha donat esplèndides obres artístiques i culturals d’alt nivell.

D’aquests bells fruits, o l’esperit materialitzat en formes artístiques i de pensament, Ferran Sáez Mateu en diu culturització de l’herència cristiana. Per aquest motiu, tant creients com no creients podem sentir-nos fills, hereus d’aquesta cultura que al seu temps prové d’una altra forma cultural de gran complexitat com és la formalització de la religió cristiana, formalització a la qual Sant Pau va ajudar a confegir i no poc a través de les seves Epístoles.

Fruits artístics de gran bellesa i solemnitat espiritual que ara mateix tenim a la retina en el foc que va ensorrar l’agulla de Notre-Dame, així com per sensibilitat artística i espiritual encara ens fan mal al cor les explosions amb què l’any 2001 els talibans van tirar en terra els budes gegants de Bamiyan. Podem sentir veritable dolor en veure fer malbé obres artístiques patrimoni de la humanitat que tenen com a referent una religió, ja sigui propera o llunyana del nostre imaginari col·lectiu.

En el cas del nostre Occident cristianitzat, i amb força des de la Revolució francesa, la religió cristiana ha estat progressivament buidada del sentit del sagrat d’ençà la mort de Déu (en sentit simbòlic, s’entén) a dir de Nietzsche. Fins a un cert punt, però, ja que fins i tot un ateu militant, o un laic relativament indiferent per les formes religioses, pot sentir ferida la seva sensibilitat per causa d’un acte vandàlic en contra d’unes senzilles figures de Josep i Maria que es troben a l’ermita de la Foia, al terme municipal de Cabacés, al Priorat. Ha sortit a la premsa fa pocs dies la notícia que aquestes figures han aparegut amb senyals d’haver estat disparades amb balins.    

L’escriptura de l’assaig que constitueix El cos de l’esperit parteix d’una qüestió que en el seu dia es va plantejar arran d’un diàleg entre Ferran Sáez Mateu i Vicenç Villatoro el qual afirmava que coneixia molts jueus que no eren practicants i que no obstant això es declaraven jueus. Si entenem jueus en sentit cultural, no de raça, podem entendre que una persona que no sigui practicant i que fins i tot es declari no creient, es consideri jueva. Si en el nostre entorn cristià entenem cristià en un sentit cultural podem dir que es pot ser culturalment cristià sense ser creient, com afirma Sáez Mateu. Així, amb arguments de base filosòfica que és el seu fort, i amb reflexions fruit d’una afuada sensibilitat espiritual, Sáez Mateu va desgranant en diferents capítols el que en podríem dir un elogi de l’herència cristiana manifestada a través de l’experiència íntima a través de la fe que es desplega, inspirada podem pensar pel foc pentecostal, en el camp de la creació artística que eleva la nostra part espiritual per sobre de la biologia i els instints primaris.

Dit senzillament: la religió, la seva espiritualitat, com la font d’energia de vida que promou l’evolució humana. Des dels seus inicis, la humanitat ha creat formes religioses les quals, tot expressant una creença en allò que intuïm que ens transcendeix, s’han manifestat a través de formes artístiques i de pensament no només teològic, filosòfic i científic sinó també en formes de pensament polític i cívic tot promovent la justícia i els drets humans. Cultura i civilització, doncs, tant en sentit ampli com profund.

En el seu assaig, i perquè forma part de la tradició religiosa i cultural més propera, coneguda i viscuda, Sáez Mateu reivindica l’herència cultural cristiana experimentada, és clar, a través dels cinc sentits corporals, ja que és a través del sentit de la vista, per exemple, que podem apreciar la bellesa de La pietà, de Miquel Àngel, o sentir-nos commoguts amb l’escolta del cant pla o gregorià en unes Vespres en un monestir.

Com sigui, no hi ha missatge espiritual descarnat, no hi ha veu sense cos, escriu Ferran Sáez Mateu. Diria que en el nostre anhel per ser humans en un sentit ple maldem per espiritualitzar la matèria i donar cos a l’esperit. Així, si som sensibles a l’esperit que contenim i ens conté, l’esperit que a través del nostre enginy i de les nostres mans pren cos en formes artístiques i culturals, aquests dies ens doldrem per la catedral que ha cremat a París, o ens planyerem, i fins i tot indignarem amb els profanadors de les figures d’una ermita del Priorat pel fet que som hereus culturals del cristianisme, ja siguem creients, ateus o agnòstics.