Camí de margarides

Diu Fe Ferré Ferraté (Barcelona, 1962), l’autora del llibre de poemes Camí de Margarides (Editorial Comte d’Aure), que és la història d’un adéu i d’un retorn, i, encara: un tornar a la matriu, un aprendre de la Mort allò que ens vol dir la Vida. En comunió amb aquesta experiència de la mort d’un progenitor, en aquest cas la mare, escriu al seu pròleg Esther Mary Aure: Ja li he dit a l’autora que jo em diré en aquest pròleg a mi mateixa mentre recorro la seva història.

I és que a partir de la malaltia terminal de la mare Margarita, la pèrdua de la memòria, la cura, el sofriment i la mort, Fe Ferré Ferraté fa un camí, un recorregut que passa per les estances d’un diàleg que podríem situar en quatre cambres o estadis: amb la mare, amb ella mateixa, amb l’entorn i amb el temps que engloba tota aquesta experiència humana profunda que és de dolor, de comiat i de pèrdua, però també de retrobament i de retorn a la matriu, bella metàfora d’un renaixement espiritual després del dol.

Així, doncs, Camí de margarides és la imatge d’un camí simbòlic que en la seva forma poètica es dóna en quatre trams recorreguts en paral·lel (l’ànima no té topants): la comprensió del que és la mare en el seu sentit tan primigeni com espiritual: donadora de vida; la comprensió de la poeta mateixa en el seu ésser profund: el que és, no el que representa; la comprensió/identificació amb els orígens familiars (la terra –Cabacés, al Priorat- i els seus fruits); i la comprensió del temps en l’efímer, en la memòria i en el permanent que en aquest cas es manifesta en l’escriptura.

Llegint Camí de margarides en el qual la poeta evoca la mare morta: I mentre tu et tornes una engruna de terra/, cabdell insòlit de les teves petjades/ els carrers s’engalanen igual d’estiu i calor, he recordat un text del polifacètic artista i intel·lectual John Berger quan escriu recordant un amic mort: On és ara Tony Goodwind? La seva mort proclama que mai més no podrà ser present enlloc... I, no obstant això, l’amic hi és a través de la memòria com Margarita és en la memòria de la filla; més encara: l’amic i la mare no només són en la memòria dels qui els han estimat i els recorden sinó que són en l’escriptura literària.

Els morts són la imaginació dels vius, afirma John Berger. M’enfilo jo per la corda del retorn/ lligada amb un llaç als rellotges, escriu Fe Ferré Ferraté.

No hi ha memòria sense la imaginació creativa que la reconstrueixi. Cal imaginar allò que memoritzem per veure-ho, per pensar-ho, per escriure-ho. Així, doncs, de la mà de la poeta ens enfilem per la corda del retorn a les imatges del passat per tornar-les, vivificades, al present del rellotge: per situar-les als dies de cada dia on els qui hem estimat i ja no hi són tenen presència a través de la visió que en aquest poemari ens duu per un camí de margarides, és a dir, a un espai florit, a un espai de primavera metafísica, simbòlica. Un espai intemporal en el qual per arribar-hi ja no calen brúixoles: Duc una brúixola trencada a la butxaca./ Ja no cerco el nord./ Ja no cal. Perquè el dolor per la pèrdua ja s’ha transformat en vida i el record en companyia.