Incertes glòries

Detecto un cert aire medallista capcot quan se’ns donen les dades d’abandonament escolar. Hem millorat molt des del trenta per cent de fa uns anys, però, malgrat el progrés, som els tristos capdavanters europeus en la matèria. Quan pregonem l’exquisidesa del model educatiu català o quan donem dades triomfals sobre competències bàsiques, hauríem de recordar que un percentatge molt important dels usuaris -no dels espectadors- el refusa. Marxa, fuig. “Estem en el bon camí” sembla que proclamin els responsables educatius. Potser sí.

De manera casolana -aprofitant uns dies de baixa per una lumbàlgia exquisida- he exercit d’analista amb les dades de l’Idescat i m’ha sortit això:

La taxa d’atur juvenil és històricament espectacular, s’ha de reconèixer. En el moment àlgid de la crisi que arrenca el 2008, el jovent va optar per quedar-se a l’escola. Els anys 2013, 14 i 15 registren nivells tercermundistes d’atur juvenil; la manca d’expectatives fora del sistema manté molts joves en el sistema. Són els anys en què es comença a parlar dels ni-nis. Després els índex d’atur afluixen la seva severitat malgrat resultar encara astronòmics, ara bé, ens hem d’enfrontar a una situació nova: la precarietat. L’abandonament escolar ja no disminueix tan sensiblement com abans, s’estanca al voltant del 17%. La mirada en compartiments estancs sempre és enganyosa. les xifres de joves que deixen els estudis abans d’hora haurien de ser motiu de reflexió per al conseller d’educació, però també per al de treball.

Potser caldria afegir tots aquells alumnes que han abandonat de la seva formació però continuen assistint a les classes. No són comptabilitzats a les estadístiques però tots els professors de secundària en podríem comptar uns quants. Venen i procuren passar l’estona. De vegades més tranquil·lament, en una convivència civilitzada, de vegades de manera més conflictiva. És una espècie d’abandonament diferent. Es deixen dur pel pas dels anys i dels cursos, la burocràcia els passa per sobre, se’ls prepara un pla individualitzat, repeteixen un curs i ja saben que el següent no el repetiran per llei i es deixen dur pel corrent. El sistema sembla que té sempre una resposta per a ells, malgrat no sempre sigui així. Si els poguéssim comptar, la xifra augmentaria, ara, no sé si fins aquell trenta per cent de fa uns anys.

Suposo que els joves segueixen el camí educatiu proposat per dos motius principals: el primer és que volen seguir-lo efectivament amb un objectiu a mig o llarg termini. Potser no els entusiasma però el necessiten, volen arribar a un final: ser advocats o metges o enginyers o tècnics de grau superior en comerç internacional. També hi ha els qui segueixen els seus estudis senzillament per inèrcia o perquè no tenen una alternativa millor. Fa uns anys, un bon nombre sortien del sistema. Anaven a fer diners amb l’excavadora o al negoci familiar. Ara no ho veuen clar.

La davallada econòmica ha fet un gran favor a les estadístiques educatives. La crisi de la construcció ha retingut alumnes a les aules en un percentatge significatiu. Si és que sempre hi ha un motiu d’alegria en qualsevol desgràcia. L’economia mundial va entrar en shock, els pilars del sistema capitalista van trontollar… i després vam poder dir que havíem emès menys carboni a l’atmosfera o que els joves catalans estudiaven més. Per cert, si les xifres d’atur juvenil rondessin un 5% -una xifra que mouria revolucions en altres latituds- algú es preocuparia per si marxen del sistema educatiu o s’hi queden? O algú encara es creu que si tots surten universitaris baixarà l’atur?