Sant tornem-hi

Ja la tornem a ballar. Encara amb la ressaca de les eleccions generals i sense que els partits hagin encara decidit res, els ciutadans tornem a entrar en el remolí electoral que ens omple d’espais de propaganda, enquestes suposadament fiables i debats més o menys abrandats o descafeïnats. Però no ens enganyem, aquestes son unes eleccions completament diferents de les passades.

Per argumentar-ho, permeteu-me un símil que em sembla força pedagògic. Tot plegat és com si, fa uns dies, haguéssim fet la reunió de l’escala, amb votacions incloses, on discutirem i aprovàrem la derrama per millorar l’ascensor i la gestió de l’administrador de finques, i ara ens toqués reunir la família per decidir que farem amb el comandament de la tele, quina habitació assignem a la nena petita que ja s’ha fet gran, o si anem de vacances a la platja o al Pirineu. En una paraula, discutir i votar els problemes quotidians i que ens afecten directament.

Però també hem rebut la convocatòria de la reunió de l’associació de veïns del barri on es plantejarà la nova ubicació dels contenidors, la reforma del parc per incloure-hi un pipicà, o l’increment de la zona blava d’aparcament on cal rascar-se la butxaca.

Imagino que tothom ja ha associat les dues reunions amb els dos processos electorals (nosaltres ens estalviem el de la comissió de festes del carrer per la Festa Major que tenen la majoria de comunitats autònomes) on haurem de dir la nostra, però deixeu-me reblar el clau.

Les eleccions municipals semblen, a primer cop d’ull, les més importants. Fins i tot més que les generals. Els problemes que s’hi debaten son els que més de prop ens afecten. No endebades son els de casa. Les europees, per contra, semblen no tenir massa a veure amb nosaltres. O, si més no, afectar-nos només una mica cada quatre anys, i encara de resquitllada, quan toca ratificar o canviar -sense massa criteri, diguem-ho clar- qui ens ha de representar davant uns organismes que la majoria desconeix, més enllà del omnipresent Parlament europeu. Feu-vos només una pregunta: Quins grups parlamentaris hi ha en aquell Parlament i a quin d’ells està adscrita l’opció política que recolzeu?

A més, aquestes eleccions europees transmeten la sensació de quedar molt allunyades de la nostra capacitat de decisió. Acceptem-ho tot tornant al símil que us proposava. Si la junta de l’associació de veïns del vostre barri votés a favor d’acceptar una proposta municipal per posar els contenidors davant de casa vostra, que hi podríeu fer apart de queixar-vos a l’assemblea?

La democràcia, però, ens posa un parany. Per que no ens deixem dur pel desànim que pot generar el raonament anterior. Ens diu que un vot, el nostre, pot arribar a ser decisiu. I és cert en teoria. Però potser ens hauríem de preguntar quina probabilitat hi ha que es doni una situació així. I si tothom acceptaria esportivament, sense reaccionar o maniobrar, un resultat decidit per un vot. A més, la tossuda realitat aporta un argument contundent que reforça tot plegat. Si Europa és tan important, com és que, sense cap pudor, els partits hi envien vaques sagrades o perdedors de lluites internes, en comptes de destinar-hi primers espases?

De tota manera, tampoc les eleccions municipals son per tirar coets. Avui, els partits estan més per buscar pactes a nivell general o llepar-se les ferides del darrer combat, que per donar suport als candidats que amb penes i treballs han pogut arreplegar als diferents municipis i viles del territori. Per això els informatius s’omplen cada dia de noticies sobre la campanya de Madrid o Barcelona i, ocasionalment, s’ocupen de la resta de capitals de província. No és doncs estrany que sapiguem amb pèls i senyals que vol fer la Sra Colau amb el Zoo de Barcelona però ignorem que volen fer els que tenen intenció de regir el nostre municipi.

Tornant per darrera vegada al símil que he anat utilitzant, és com si a la reunió familiar, en comptes de parlar de les properes vacances, ens dediquéssim a explicar on aniran els veïns o a criticar que la tieta Assumpta vagi a Londres.