Tot plegat trist, molt trist però previst

M’explicava un ex diputat que quan li va tocar jurar o prometre la Constitució  (sempre és per imperatiu legal, si ho diu la llei que s’ha de fer així doncs és imperatiu) per prendre la seva acta va rebre l’aplaudiment dels diputats presents de tots els colors, seguia explicant l’ex diputat que estant assegut al costat d’un del més mítics, destacats i vilipendiats diputats dels socialistes sevillans i amb càrrecs molt importants en els governs espanyols aquest li va dir, “pren nota perquè això no et tornarà a passar. Els ca.... d’aquí davant no et tornaran a aplaudir”. Donava a entendre en contra del que vam veure que en la presa de possessió d’un diputat existeix –existia- un cert codi no escrit de rebre’l amb els aplaudiments de cortesia. Ah! Cortesia.

El que varem poder veure de la sessió constitutiva del Congrés i del Senat no va tenir cap mena de cortesia i més aviat van anar de bronca en bronca que sembla que serà la manera com es desenvoluparà la legislatura.

La presència d’un honorable diputat com a President de la mesa d’edat, Agustín Zamarrón, diputat socialista per Burgos, la seva imatge que tothom va associar encertadament a Ramon Maria del Valle Inclán podia presagiar que la constitució del Congrés fos un esperpent i no va faltar gaire perquè la premonició es complís.

La presència del presos polítics va fer que fos possiblement la retransmissió d’aquest acte constitució més seguit de la història. El “morbo” suma.

I lamentablement no va decebre. Ara s’enalteixen samarretes de diputats i diputades quan abans era políticament incorrecte i frívol parlar de com es vestien les senyories. Tot canvia.

Veure els presos polítics tenia un deix d’impotència brutal.

Per més que es pugui estar en desacord amb les seves idees i encara més en  les seves actuacions mai haurien d‘haver estat empresonats, ni de lluny.

I això va ser un element que va distorsionar tota la sessió constitutiva.

Primer per l’anomalia que representava que representats electes estiguin en presó que és injustificable a hores d’ara, però la distorsió va venir naturalment per esperada i previsible reacció de la dreta més retrograda d’Europa.

Des de les insinuacions de Casado, que es va mantenir intel·ligentment en un perfil baix i Rivera que va voler donar la nota i la Presidenta Batet el va tallar de manera directa i sense embuts fins a l’exteriorització dels bramuls dels electes de VOX picant com a posseïts amb els peus i als escons o fent pallassades  com a criatures que van córrer a ocupar els llocs tradicionals dels socialistes, com aquells nens que el primer dia d’escola corren per ser els primers, per ocupar aquelles primer files amb l’estúpida creença de que seran més ben vistos. En fi tonteria en grau màxim. Tot va ser un absurd democràtic.

I tot va ser força més civilitzat al Senat, malgrat també hi havia un pres polític prenent possessió el senador per Barcelona Raül Romeva, tot va discórrer amb més tranquil·litat tot i l’intent miserable d’interrompre el seu acatament de la Constitució per part del Secretari Rafael Hernando (un dels hooligans més paradigmàtic del PP i busca raons habituals en el seu pas pel Congrés) que a més va llençar l’improperi que defineix la seva actitud ètica i moral de “que se joda el desgraciado” referit a Romeva mentre el President Manuel Cruz amb el braç estès semblava voler aturar a Casado i deixar acatar la constitució com vulgues Romeva. Anomalia per la presència d’un pres polític però també anomalia per l’absència d’un senador català que ha estat, de manera insòlita, vetat per la majoria del  Parlament de Catalunya, el Constitucional ha acceptat el recurs i ja veurem com acaba....

En fi que les sessions van començar crispades, allunyades d’allò de l’anomenada i desconeguda des de fa temps “cortesia” parlamentària i amb la presència dels diputats empresonats movent-se amb cotilla pel Congrés i el Diputats i amb unes imatges esbiaixades que no permetien veure el que era la notícia i naturalment en el segle XXI que el realitzador de televisió del Congrés “censures” imatge no serveix de res ja que la tecnologia avançada i usada per tot quisqui permet enviar imatges en temps real. En fi sembla que hàgim entrat en el túnel del temps en la institució que legisla en el país.

Tot plegat fa pensar que no serà una legislatura ni fàcil ni tranquil·la. El desig de distensió que almenys en campanya electoral tothom manifestava es trobarà davant una actitud crispant de cridòria histèrica ja en vam tenir una mostra amb un hiperventilat Rivera que amb la seva gestualitat exagerada intentant interrompre una votació per crear una situació irreconduible i de caos a l’hemicicle. No ho va aconseguir però segur que ho seguirà intentant. Necessita intentar visualitzar que actua com a líder de l’oposició en clara competència amb Casado que es va mostrat molt més prudent en els formes però en les seves declaracions ha estat clarament agressiu amb els diputats empresonats.

I es van produir algunes de les escenes que més noticiables eren, alguns les esperaven amb morbo no ens enganyem, altres les volien evitar, altres les buscaven expressament i encara hi havia que per una qüestió de falsa normalitat les van acceptar amb tranquil·litat. Però en el reduït espai del saló de plens del Congrés és inevitable que per exemple Rull i Arrimades es trobessin i es petonegessin, que la mirada de Ribera cap a Sánchez, Rull i Turull, no fos precisament allò que es deia des del cercles independentistes de que no els podrien mirar als ulls, Rivera ho va fer i ho va fer amb actitud desafiant i sense cap mena de rubor ni vergonya més aviat desafiant i inquisidor. Diàlegs i abraçades dels presos amb diputats de formacions afins, converses bilaterals, Borrell-Junqueras, Turull amb la ministra d’agricultura, Sánchez també amb electes socialistes i la imatge més esperada es va produir sí, malgrat no es veies en directe perquè el realitzador de la TV Congrés va creure que no era interessant, l’encaixada entre Junqueras i Pedro Sánchez.   

No ens enganyem, cadascú va fer el seu paper de manera determinada, els presos polítics van voler posar explotar la seva situació nefasta posant en evidència la injustícia de la seva situació i la denúncia d’una repressió política i jurídica i la dreta i l’extrema dreta també van fer pales el rebuig cap els independentistes, res que no fos previsible.

Però encara que previsible no deixar de ser força trist que en la cambra on el debat, el diàleg, la confrontació d’idees i la discrepància s’han de posar de manifest civilitzadament s’acabi convertint en una demostració d’antagonisme gairebé tribal.

I això fa pensar que no acaba aquí, que seguirà, la mateix situació que està venint –potser ja resolta quan això aparegui- de la possible suspensió dels electes que potser jurídicament (i és discutible) deu tenir base, també cal considera-ho políticament. I només el fet d‘estar en llibertat provisional canviaria la situació de manera total, llibertat denegada ben segur expressament (i volgudament però injustificada) pels jutges.

I tenint a davant unes eleccions europees on es donarà -a menys que hi ha una sorpresa inesperada- l‘elecció de Junqueras i Puigdemont. Caldrà suspendre els eurodiputats a la cambra Europea?

I que hi dirà el Parlament Europeu?.

En fi va ser un començament de legislatura mogut que pot fer pensar que en el futur la bronca serà sens dubte la manera de relacionar-se políticament entre grups.

La presència de l’extrema dreta desacomplexada provocarà més d’un incident com els que van presenciar el dia de la constitució del Congrés. Perquè la voluntat inequívoca es torpedinar qualsevol intent de resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya.

Explotar-lo per seguir recaptant vots.

Per això la salutació educada, discreta i segurament un pèl artificial entre Junqueras i Pedro Sánchez i allò de “Hem de parlar” assenyala quin és l’únic camí i és, sens dubte, més enllà de la faramalla i la cridòria el que val la pena recordar de la constitució del Congrés.

Ara que fructifiqui. Valentia i explicacions, moltes explicacions. Fer pedagogia en el diàleg.