Eixugueu-vos i tornem-hi

Portem una setmana i, en teoria, tots hauríem de tenir les coses clares, en un sentit o en un altre. Celebrar el ressorgir del PSOE que va agafar les regnes de la transició del 1982 al 1996, o lamentar que, un cop més, la dreta els hagi aturat a les portes de la glòria. Plorar per la patacada del PP o celebrar-ne les opcions més que raonables de quedar-se amb les joies de la corona, la capital i la seva comunitat autònoma que, si son tan unionistes, deuran devaluar immediatament, transferint les seves competències a l’estat. Anunciar l’arribada d’una nova era i una nova política de la mà de Vox com altres feren fa pocs anys, quan Podemos va irrompre en el panorama nacional, o lamentar el desinflament aparent de la dreta respecte les eleccions andaluses.

Però la realitat és que, vist fredament i a distància, totes les opcions apuntades fins aquí poden ser realitat. Més probables o menys, totes son plausibles. I, per tant, susceptibles d’interferir-se mútuament, no deixant que cap opció doni resultats i, fins i tot, sigui avaluada si arriba a aplicar-se.

Potser per tot això, ja hi ha una postura, escassa però creixent, que opina que, vista la impossibilitat de pacificar, harmonitzar o racionalitzar la relació entre partits, el millor és tornar a convocar eleccions. Acceptant sense dir-ho, que els nostres polítics estan programats i formats per treballar lliures de mans, en situació de majoria absoluta. I que fins que això no s’aconsegueixi, cal repetir votacions tants cops com calgui. Probablement esperant que una situació de majoria absoluta, sigui de qui sigui, els permeti dedicar una estoneta als problemes que realment interessen al ciutadà. I no em refereixo al magistrat, economista, empresari, politòleg, etc... sinó al ciutadà de peu. Aquell que cada final de mes ha de fer arqueig i trencar guardiola per buscar quatre euros que li permetin arribar a la propera paga o el proper termini del subsidi.

Perquè, si aquests problemes ciutadans estiguessin resolts, tots acceptaríem que entressin en discussions bizantines sobre si els diputats europeus s’acrediten a Madrid o a Brussel·les, si la solució al dilema l’ha de prendre un jutge o un governant, si l’electe és diputat des del dia de l’elecció o quan hagi enllestit els tràmits.... Us imagineu un servei d’urgències hospitalàries discutint i debatent sobre si al malalt greu acabat d’ingressar cal fer-li primer una radiografia o una anàlisi de sang? O dient als familiars que, fins que no portin la cartilla sanitària, no el poden atendre? Oi que no? Doncs aleshores per què tolerem –llei de l’embut apart- que els partits passin quinze dies trucant-se per intentar quedar per un dia en el qual decidiran quin dia es poden trobar per començar a parlar de si poden governar sols o prefereixen fer-ho acompanyats, com a pas previ a discutir si els adversaris/amics que els puguin recolzar ho han de fer des del propi govern o des dels escons del Parlament?

No negaré la dificultat de posar-se d’acord amb algú que, durant els quinze dies de campanya electoral, t’ha posat de volta i mitja acusant-te poc menys que del pecat original. Però, així com els ciutadans estem condemnats a entendre’ns, a la junta de veïns, amb el veí torracollons del tercer segona, ja sigui de bon grat o fruit de la consulta entre veïns, els partits tenen l’obligació d’arribar a acords amb els rivals pel bé dels ciutadans que els hi paguem el sou amb els nostres impostos.

Per tant, si les seves maniobres, tripijocs, enveges o el que sigui, els han dut a la situació actual on, pel que sembla, signar un pacte de govern és més difícil que compartir una plaça d’aparcament i menys estable que un castell de cartes en plena tramuntana, el problema és seu. Que s’eixuguin, es pentinin, es perfumin, i tornin a la feina. A fer lleis raonables, clares, justes, funcionals. I a fer-ho aviat, que no vol dir per demà. No diu gaire a favor d’ells -que quan volen ens maregen per una coma i la seva influència en el sentit del text- que desprès de quaranta anys de democràcia, quan a Santa Fe del Penedès s’ha de decidir qui és alcalde, es tiri una moneda a l’aire. Si els tribunals son senars i amb vot de qualitat del president, perquè no hi ha una mesura similar a les eleccions preveient situacions com la de la vila penedesenca?

Que s’eixuguin. I que no pateixin, que els ciutadans tornarem a votar tants cops com calgui. Però al nostre gust i amb les ganes que el seu comportament ens permeti.  Una darrera observació d’aquestes darreres eleccions. No tot està perdut ni tota la ciutadania és mesella. Alguns alcaldes, de tots els colors, han demostrat que la feina ben feta no té fronteres i que la gent ho valora.