Biografia d'Eugeni d'Ors

L’historiador i escriptor Andreu Navarra (Barcelona, 1981) ha escrit una magnífica, i la més completa fins ara, biografia del filòsof Eugeni d’Ors: La escritura y el poder. Vida y ambiciones de Eugenio d’Ors (Tusquets editores).

Eugeni d’Ors va ser un filòsof i escriptor tan peculiar, per original, com ambiciós en el recte sentit de la paraula, que és va voler superar-se a ell mateix com a home pensant en el transcurs d’una carrera filosòfica que va tenir també molt de literària. Potser perquè creia, i practicava, una escriptura prenyada d’idees que es basava en un recurs tan filosòfic com és el diàleg. Les obres d’Eugeni d’Ors, no poques d’elles reculls de les seves famoses gloses, perles que van innovar el periodisme cultural i d’opinió, sempre van dirigides a un tu que, com un mirall, revela el jo que pensa escrivint.

En la seva biografia d’Eugeni d’Ors, Andreu Navarra, que ha llegit a fons no només les biografies precedents d’Eugeni d’Ors sinó també l’obra orsiana, ha tingut molt en compte aquest aspecte d’Eugeni d’Ors com a escriptor monumental, colossal d’idees, al costat de l’ambició de ser un escriptor de nivell literari superior. Així, sostenint-se fermament en la tradició, el nostre filòsof va ser prou agosarat com per llançar-se a experimentar en el camp de les lletres i va construir obres modèliques no només quant a seva estructura sinó també per la modernitat d’una aposta literària i filosòfica d’avantguarda a parts iguals.

Sens dubte l’escriptura d’Eugeni d’Ors és seductora, atraient. D’aquí ve que lectors que no som pròpiament del món de la filosofia hàgim llegit amb plaer tan estètic com intel·lectual les seves novel·les, si se’n poden dir així, ja que, a vegades sota una aparença cubista o barroca, a Eugeni d’Ors no l’espantava res, hi trobem vetes de simbolisme d’alta graduació com ara en les novel·les Oceanografia del tedi, La Ben Plantada, Gualba, la de mil veus, Sijé, Lídia de Cadaqués, etc., així com també en l’assaig Introducción a la vida angèlica, que el mateix autor va subtitular Cartas a una soledad. Amb un mateix esperit narratiu que volia beure de les mateixes fonts que el seu admirat Goethe, que tenia per un home realitzat, un home total, tant en les seves gloses, com en les seves novel·les, com els seus assaigs, Eugeni d’Ors creua dades reals amb una imaginació simbòlica d’alt voltatge, que també es va reflectir en el moment d’escriure les biografies d’artistes plàstics del nivell, atenció, de Cézanne, Picasso, Goya, Poussin, El Greco, etc.

En aquest comentari de La escritura y el poder crec que val la pena fer èmfasi en les biografies d’Eugeni d’Ors que va escriure segons la seva idea del que és, en substància, una biografia, sota la premissa que homes i dones estem fets de pensaments. Andreu Navarra, l’autor d’aquesta darrera i ben completa biografia d’Eugeni d’Ors, ha tingut en compte la idea orsiana. I així ha escrit amb profunditat, fluïdesa i estil un text dividit en quinze saborosos capítols amb el relat del més significatiu de la trajectòria humana, intel·lectual i política del filòsof i escriptor que va ser un pioner remarcable d’un gènere, el biogràfic, que en aquell moment a Espanya es trobava a les beceroles.

Recordem que amb agudesa crítica i intuïcions estètiques sobre l’obra artística de Cézanne, Eugeni d’Ors va publicar la seva biografia l’any 1921. Encara avui dia és consultada pels especialistes del gran pintor. I anant més enrere en el temps, cal fer esment que Eugeni d’Ors ja s’havia iniciat en aquest gènere que a Europa ja tenia gran predicament, quan va començar el seu itinerari intel·lectual. L’any 1905 va publicar un petit assaig: La muerte de Isidro Nonell seguida de otras arbitrariedades, que podem considerar un capítol biogràfic del pintor. I, encara, avançant en aquest gènere per dotar-lo en aquest cas d’un sentit simbòlic, ¿com hauríem de considerar La Ben Plantada sinó una biografia ideal de Teresa, un arquetip de la dona noucentista? O Lídia de Cadaqués, l’enigmàtica sibil·la de l’Empordà? O l’autor mateix, quan es va fer un retrat en el personatge de l’estiuejant que reposa i pensa en les pàgines d’Oceanografia del tedi?

Biografies que estatuen, és a dir, que fan una estàtua imaginària del personatge, com va dir el mateix Eugeni d’Ors al final dels seus dies, ja malalt i amb un cos tan pesat que a penes podia arrossegar, això sí, procurant no perdre l’elegància i el dandisme que sempre l’havia distingit. Però l’ambició intel·lectual i estètica del nostre filòsof anava més enllà. Ambició en l’àmbit cultural, social i polític per descomptat, ja sabem de la seva vinculació amb règims autoritaris. Però l’ambició intel·lectual que hi havia en Eugeni d’Ors no era de simple ornament sinó que volia revelar-se efectiva: el pensador volia incidir en la realitat que li va tocar viure.  Eugeni d’Ors va ser un home d’idees i tan encarnades com li va ser possible. Recordem la seva voluntat pedagògica, el seu esperit interventor per fer evolucionar la cultura per posar-la al dia europeu i la seva tossuda insistència en promoure l’obra ben feta.

Fer de la vida una obra d’art era la divisa íntima d’Eugeni d’Ors. Més encara: donar a llum l’àngel, figura del millor de nosaltres mateixos. És evident que en la vida orsiana, tan plena de contradiccions, hi ha un àngel, però es tracta d’un àngel dual que només podria esdevenir un àngel de llum, l’àngel de l’eternitat, segons les seves pròpies tesis al respecte, en el moment de ser superat l’estadi de la dualitat. Si va engendrar o no el seu àngel ho ignorem per més que ara tinguem tantes dades de la seva vida concreta, així com tantes dades de la seva obra filosòfica exposades en els seus llibres. Però de l’home interior d’Eugeni d’Ors, què en sabem. Tan sols ens és donat endevinar-ne algun besllum i sempre per aproximació.

Sí que sabem, però, un munt d’episodis de la vida quotidiana, creativa, intel·lectual i política d’Eugeni d’Ors. Com perles que es poden comptar i avaluar, tenim ara a l’abast molta informació que el seu darrer biògraf, Andreu Navarra, ha posat a disposició del lector amb tanta precisió històrica com habilitat comunicativa. Si la vida de qualsevol persona ja podria qualificar-se d’una història narrada en els capítols dels seus dies, en el cas d’Eugeni d’Ors aquesta vida cal llegir-la a tants nivells.

En primer lloc el nivell quotidià, amb les seves anècdotes vitals amarades de llums, ombres i vetes grises: una vida molt complexa; en segon lloc podem observar i estudiar el seu nivell l’intel·lectual i filosòfic a través de la seva obra prolífica i inspirada; en tercer lloc podem contemplar el nivell cultural i el polític de les seves accions, i poso la cultura al davant perquè el conreu de la cultura va ser una autèntica obsessió per al nostre filòsof nascut a Barcelona l’any 1881, mort a la seva ermita de Sant Cristòfol a Vilanova i la Geltrú l’any 1954, i enterrat a Vilafranca del Penedès a la tomba de la jove Matilde per voluntat seva.

I, finalment, i sobretot a través de la seva obra escrita, podem observar el nivell espiritual i fil conductor de tota una trajectòria que lliga la vida i l’obra orsiana: el fil que escriu la història d’una ànima que va tenir molts moments foscos des del punt de vista del seu personatge i això fa que la seva herència cultural encara sigui tan qüestionada i discutida. Una obra que quan la contemplem sense prejudicis, però, podem veure com pren relleu gràcies a la seva lluita per aclarir, comprendre, il·luminar la realitat i fer-ne una obra d’art. Una Heliomàquia, en va dir D’Ors mateix de la seva actitud intel·lectual i espiritual. I és des d’aquest anhel de superació com adoptant la figura de l’home de llum segons la gnosi iraniana que va estudiar Henry Corbin i de la qual parla Eugeni d’Ors al seu llibre Introducción a la vida angélica, Eugeni d’Ors va voler gestar per donar a llum el seu àngel. Això, que no és gratis per a ningú, per a Eugeni d’Ors sens dubte havia de constituir-se en una gran fatiga atesa la seva biografia bigarrada de tants contrasentits i accions discutibles.

Donar a llum l’àngel interior, o el doble angèlic en la concepció de la gnosi iraniana que Eugeni d’Ors va conèixer en els seus intercanvis amb figures d’intel·lectuals europeus vinculats al Cercle Eranos com l’esmentat Corbin, és la feina de tota vida humana la qual, lluny d’allunyar la vida de la vida, empeny a fer la vida operativa. És per aquest motiu que excavant d’un marbre imaginari la figura d’Eugeni d’Ors exposada en aquesta biografia excel·lent d’Andreu Navarra veiem, encara amb sorpresa per les noves dades biogràfiques i les seves pròpies idees aportades sobre la figura del seu biografiat, com Eugeni d’Ors no es va estar ni un minut de braços plegats, encara que guardés la presència solemne, i aparentment estàtica, d’un Buda.

Fent, opinant, decidint i intervenint en la realitat, sobretot en la realitat social, cultural i política, sempre es corre el risc tant d’encertar-la com d’equivocar-se. I essent aquest el mètode tan vital com intel·lectual d’Eugeni d’Ors respecte de la seva vida i obra: el mètode de l’assaig/error, cal veure que en la seva biografia, com en tota biografia, s’hi explica la història d’un aprenentatge més o menys reeixit. Després de llegir el relat biogràfic d’Eugeni d’Ors escrit per Andreu Navarra, un relat atapeït dels clarobscurs propis de tota personalitat polièdrica, singular, genial i amb caràcter, podem convenir que, a desgrat de les filies i fòbies que suscita la seva vida i obra, Eugeni d’Ors va excel·lir, sovint arribant al magisteri, en l’aprenentatge de tantes disciplines tan personals com intel·lectuals. I això seguint les pròpies receptes desplegades en l’assaig que va escriure ja l’any 1915, i que va titular precisament Aprendizaje y heroismo.