I la Vegueria, què?

Passada la febre de les eleccions municipals i constituïts, amb més o menys dificultat, els equips municipals, la política de titulars torna a abandonar l’àmbit local i comarcal per centrar-se novament en el nacional i, amb una mica de sort, en l’autonòmic. D’aquí la meva reflexió d’avui, centrada en els àmbits territorials penedesencs que configuren la vegueria. Perquè, vist com han anat i segueixen anant les coses, és probable que el tema no torni a la palestra fins que els actuals ajuntaments consumeixin el termini de quatre anys que els dóna la llei per fer efectius els propòsits recollits en els seus programes i divulgats en les seves declaracions. Dos àmbits en els quals, per cert, poc hem sentit a dir sobre aquella vegueria somniada, ja aconseguida i que tan important havia de ser pel futur del nostre territori.

Si en el passat ja s’intuïen diferències de tota mena entre les quatre comarques integrants, que dificultaven la desitjada unió, amb la configuració dels poders locals que acaba de tenir lloc i amb el perill cada cop més gran de gentrificació, els pronòstics no poden ser gaire esperançadors. Amb un interior (Alt Penedès i Anoia) en mans de Junts per Catalunya (amb Pere Regull i Marc Castells com a caps visibles) i una costa (Garraf i Baix Penedès) repartida entre ERC i PSOE (amb Olga Arnau i Kenneth Martínez com alcaldes principals), no sembla que l’entesa i la cooperació hagin de ser els motors de la política global a la vegueria. I això suposant que els dos “blocs” siguin internament unitaris en intencions i accions. Perquè la gentrificació del Penedès tampoc sembla que acabi de ser unitària i, per tant, afegeix més elements d’incertesa a la seva situació actual.

Aclareixo que faig una generalització d’aquest terme. Aplicat originalment als barris, sovint cèntrics, de les grans ciutats –com el Raval de Barcelona- dels que es desplaça als autòctons per substituir-los per al·lòctons de poder adquisitiu major, penso que ho podem aplicar igualment a zones més o menys rurals on la gent o l’activitat son substituïts per una altra vinguda de fora que, en teoria, ha d’aportar més riquesa. És en aquest sentit que goso  dir que les dues comarques costaneres de la vegueria estan essent gentrificades a base de cridar gent de més poder adquisitiu i amb intencions residencials o turístiques, mentre les dues interiors busquen la gentrificació redirigint la seva activitat productiva des de l’agricultura fins ara imperant, al sector serveis. Si més no, això semblen indicar les intencions especulatives darrerament aflorades. I això, insisteixo, no juga a favor de la cohesió o les accions comunes.

Com tampoc hi juga l’hipertrofia de les grans ciutats que fa que els problemes de les regions, més o menys grans, quedin reduïts als de les capitals, mentre els de les viles i pobles passen al calaix de temes pendents no urgents. Exemples no en manquen. A nivell estatal, les úniques comunicacions ferroviàries que son prioritàries son les de les capitals de província i per alta velocitat. Les comunicacions de rodalies s’han de conformar amb les molles tot i ser les que transporten la major part dels ciutadans i fer-ho cada dia de l’any. Barcelona no para de buscar millores a la seva mobilitat interior mentre la majoria de pobles estan en mans del transport privat. I això genera una agenda de prioritats on els patinets semblen un problema més greu que l’atenció sanitària universal i en condicions. On el 5G passa pel davant de la cobertura en condicions. On els polígons logístics –la gran amenaça de la vegueria- destinats a servir a la gran ciutat, es tenen per més necessaris que els pàrquings públics i gratuïts d’aquesta per rebre la gent que, com els productes dels polígons, ha d’anar cada dia a la capital per fer-la funcionar.

La biologia va mostrar en el seu moment com l’evolució funcionava pels principis de competència i selecció natural. Però també va demostrar que les realitats petites (els mamífers) eren capaços de ser millors que els seus competidors gegants (els dinosaures) que, a força de créixer, van acabar essent insostenibles. Si som tan intel·ligents com diem, hauríem d’entendre que, només cuidant i ordenant el que tenim en funció de les necessitats de tots sense excepció, podrem arribar a allò que somniem. Un territori estructurat, racional, equilibrat, democràtic i humà.