Les putes vacances escolars

Que ja! Que dimarts ja no hi van! Que s’ha acabat! I ara què fem amb les criatures? Tindrem fills en horari laboral! I el primer és la feina, i el segon i el tercer! I no ho dic amb afany crític cap als pares i mares, és que ha de ser així, no hi ha més remei! Si no fos pel treball no podríem permetre’ns tenir fills. D’altra banda però, és la feina la que no ens deixa tenir el temps imprescindible per als fills! Si no treballo, no tinc descendència -lògica darwinista- i si treballo, la descendència no la tinc -lògica capitalista-. Es un atzucac complicat com un cub Rubik. Cada família fa els seus equilibris, se’n surt com pot i com es pot pagar. Hi ha qui es tomba cap a l’escola i crida “conciliació!”

Els professors, mentres recullen papers desendreçats i omplen informes burocràtics, alcen la cella i aplaudeixen. Clar que sí, conciliació! Però, per què ens ho crideu a nosaltres? No seria millor que adrecéssim les queixes a l’empresa o als governs? De veritat li toca a l’escola solucionar aquest problema horari?

Sé que no seria suficient, però potser estudiar una reducció de les jornades laborals ens ajudaria a tots. A Espanya no es fan feines, es treballen hores. La gestió del personal acostuma a centrar-se més en les hores de presència que en els objectius acomplerts. Encara queda malament ser el primer que marxa cap a casa; encara fer veure que no tens vida pròpia i que l’empresa és una droga per a tu resulta ben vist. Conciliar hauria de començar per canviar la visió extensiva de les feines a què estem acostumats. No només a l’estiu, sinó durant tot l’any, hauria de ser desitjable que els horaris no fossin ni extensos, ni inflexibles ni tampoc inviolables. Una mica més d’autonomia personal, un punt més d’atenció a la productivitat de cadascú ens resultaria saludable a tots. Poder continuar algunes feines des de casa, o compactar la jornada sembla que hauria de ser possible fàcilment.

I si no, també podríem demanar a les grans empreses que organitzessin casals d’estiu per a fills de treballadors. Si tant d’interès tenen en la nostra presència, si tant els agrada veure’ns davant la pantalla de l’ordinador, si tant feliços els fa creure que estem a la seva disposició més de la meitat de la nostra vida, bé podrien fer-se càrrec una miqueta de la propera generació de treballadors, no? Clar que això tindria un perill, el casal podria ser de dotze hores diàries i potser per a un infant seria excessiu, no trobeu?