Del Penedès a Kyoto

O del 7é Congrés d’Art i Paisatge de fa uns dies, a la cimera de Kyoto i l’acord aconseguit quasi simultàniament entre Mercosur i la Unió Europea.

Perquè, començant pel darrer, és evident que la facilitació del comerç entre la major part de l’antiga Hispanoamèrica i la Unió Europea, tindrà un perjudicat entre nosaltres. El sector de la pagesia, que veurà els nostres mercats envaïts pels productes del con sud. Alguns experts recorden, per exemple, que més del 80% de la fruita emprada per fer sucs (especialment la taronja) prové ja avui de fora de la UE. I clar, si encara es donen més facilitats, és normal que una regió de casa nostra com l’horta valenciana s’hagi posat a tremolar. Per no parlar del vi, que des d’aquelles terres ja fa anys que aspira a assaltar el bastió europeu, fins ara més o menys protegit per la UE.

Amb aquest panorama, resulta una mica il·lús, a primera vista, pretendre decidir el futur d’un territori –el nostre o el d’altres regions agrícoles europees- unilateralment. Com a molt, potser podríem aspirar a posar-nos en direcció del corrent dominant i deixar-nos dur per l’onada. Una reflexió que ens du fins a Kyoto.

Una cimera a la que hem arribat, al meu entendre, amb quatre guanyadors i un perdedor. Xina i EEUU, prepotents i cada cop més pagats d’ells mateixos, no han dubtat en acollir sota les seves ales a la Rússia de Putin i l’Aràbia Saudita del príncep hereu al que Trump recolza, mentre menystenien la perdedora Unió Europea. Només cal comparar com escoltaven el discurs del príncep i com Trump va comminar al novell Sánchez, que només intentava saludar-lo, a ocupar la seva cadira i portar-se bé.

No ens enganyem. Europa, la Unió Europea, està en hores baixes. Amb l’espasa de Damocles de la marxa anunciada de Gran Bretanya cap a l’òrbita de la seva antiga colònia americana, Alemanya tremolosa i insegura com la seva cancellera i Itàlia en mans del (siguem suaus) populista Mateo Salvini, Europa necessita nous lideratges que refacin la solidesa del passat.

Espanya podria haver entomat aquest repte d’obrir nous horitzons. Però, ni les nostres relacions amb el con sud americà són tan sòlides com volen fer-nos creure els nostàlgics de l’imperi espanyol, ni els nostres dirigents encaren aquesta feina, pendents com estan de la seva pròpia supervivència política. Si Pedro Sánchez no és capaç de liderar la diversitat dels dos partits que podrien dur un govern de progrés a la Moncloa, com pot aspirar a codirigir un projecte com el de la nostra Unió Europea, obrint-lo cap a Mercosur tot rematant satisfactòriament vint anys de negociació? Potser convé recordar que Espanya, més que alimentar l’UE, s’ha dedicat a munyir-la tant com ha pogut.

Agradi o no, els poderosos estan redistribuint la riquesa global del planeta. Els gegants americà i xinès tallen el bacallà i, per tant, la resta només pot creuar els dits tot esperant que els seus plans els afavoreixin. Aràbia Saudita té l’energia d’avui i Rússia la del demà en forma de combustible congelat a la zona de l’Àrtic que lentament es desglaça? Doncs ells son els triats com a companys de ball pels dos gegants. Es el que hi ha.

L’intent d’Europa per contrarestar això, girant els ulls a Mercosur després de vint anys i un cop Àfrica s’ha rendit econòmicament als xinesos, podria semblar intel·ligent. Però sembla que arriba tard i malament. I que l’únic que aconseguirà serà afeblir més una Europa que malda per ser líder en alguns camps econòmics de futur. Però ja veiem el que passa. Desprès d’una colla d’anys tibant de la lluita contra el canvi climàtic, ara Trump es despenja dels acords de París i, pel cap baix, sembla que caldrà tornar a començar. I si els hereus del tractat de Roma havien aconseguit una agricultura sòlida, aquest acord amb Mercosur sembla que pot ser l’inici del seu declivi.

Fem zoom. Cap a l’estat espanyol, cap a Catalunya o cap al Penedès. Algú pensa que alguna d’aquestes instàncies pot nedar contra els corrents poderosos que imposen la seva voluntat a la resta? Sobretot quan algunes d’aquestes instàncies porten mesos sense definir la seva línia i amb els governs pertinents tombant encara pels llims?. Doncs això.