Avís a navegants

La classe política, presonera entre la disciplina dels seus partits i les ganes d’agafar vacances per mor de la calor, segueix negant la major i dient que un acord pot arribar en qualsevol moment i en qualsevol forma. O, com alternativa, culpant al seu rival directe –cadascun al seu nivell- del aparent bloqueig en que estan les negociacions –cadascuna al seu nivell- per formar els òrgans de govern corresponents.

Però, enmig d’aquest mar d’incertesa que sembla voler-ho deixar tot per demà, un actor minoritari –que no menor- acaba de moure fitxa. Vox acaba de deixar a l’estacada al candidat a president de la comunitat autònoma de Murcia, negant-li el suport que tothom pressuposava, en la preceptiva votació d’investidura i obrint així un panorama d’incertesa en aquella comunitat que, recordem-ho, fou pionera i abanderada del moviment cantonalista.

Però que ningú s’espanti o s’esperanci. Vox no pretén emular aquell episodi històric i implantar el federalisme del segle XIX a la península. L’únic que vol, diu, és que se’l respecti a l’hora dels pactes i no es doni per suposat el seu amén final en altres comunitats com Madrid, la joia de la corona. Vol treure pit, vaja.

També Unides-Podem ha ensenyat la poteta en el marc de les negociacions amb el PSOE per intentar ser actriu principal del sainet. Fent-se inicialment l’ofesa davant la negativa socialista a incloure ministres seus en el govern, però acabant acceptar, si més no per via passiva, el tripijoc de proposar “independents de prestigi” que Sánchez diu que estaria disposat a acceptar i nomenar. Com si aquesta estratègia, vistos els reiterats precedents que tingueren el moment àlgid en el nomenament i cessament quasi simultanis de Màxim Huerta “el breu”, fos garantia d’estabilitat del govern que es formés.

Perquè aquí és on rau la clau de volta de tot el problema. En l’estabilitat del govern i, per tant, del sistema polític. Allò que fins ara garantia –més o menys eficaçment- l’alternança de poder. Basada en l’existència de dos partits forts i una colla de “escolanets” que podien matisar els resultats de l’acció dels dominants, tot donant sensació de país madur, reflexiu i que s’anava adaptant als temps que corrien.

A hores d’ara, aquell bipartidisme real sembla que és ja cosa del passat.  Els “petits” han acabat veient la seva força i gosen posar els peus damunt la taula mentre negocien. Exigint –no demanant- contrapartides. Perquè saben, han detectat, que aquesta realitat nova encara no ha arribat al llenguatge i que tothom segueix convertint la realitat tridimensional i polièdrica, en les dues cares d’una realitat plana. El blanc i el negre.

La prova és que quan els independentistes es neguen a recolzar una opció progressista, molts analistes corren a equiparar la seva actitud amb la de Vox, fent un “totum revolutum” en que el ciutadà es perd inexorablement.

Ajunteu aquests dos ingredients -la inestabilitat dels compromisos i l’empanada mental que generen els missatges que s’envien a la ciutadania- i tindreu un panorama que segueix apuntant a unes noves eleccions. Amb uns partits que tallen el bacallà a favor i que esperen millorar resultats vist el rumb de les enquestes, i uns partits “comparses” que corren a posar una espelma a santa Rita per aconseguir quedar com estan ara. Però amb un missatge afegit que, lentament, va impregnant la consciència ciutadana. La manca de compromís ferm i estable amb les idees. Les que siguin.

Ignoro si acabarem tenint governs definitius (a tots els nivells) o anirem a unes noves eleccions que fins i tot podrien ser catalanes vist el darrer ensurt de la Diputació de Barcelona. Però del que si estic convençut és que molts d’aquests governs, els que surtin de pactes o abstencions, tindran els peus de fang i, per tant, l’espasa de Damocles d’una moció de censura o un bloqueig, penjant al seu damunt. Sense que això vulgui dir que els que surtin d’una majoria absoluta tinguin la tranquil·litat assegurada. De més verdes n’han madurat. Aquí i arreu.

No deien que això era justament la política?