La Carme deixa el col·le i se’n va al súper

Per als pares i mares la incredulitat és la primera resposta. Aquesta persona que ha entrat a la vida del meu fill o filla ara ho deixa? Si era com de la família! Si ha estat qui l’ha atès en moments d’aquells importants quan nosaltres no podíem ser-hi! Si sovint es confonia i li deia “mama”! Com pot ser? Doncs perquè aquesta professional excel·lent s’ha de guanyar la vida i si se’n va al súper a passar codis de barres per un lector, el seu sou augmentarà en un cinquanta per cent. Segur que no serà tan feliç ni se sentirà prou realitzada. Segur que s’idiotitzarà lentament en una feina per sota de les seves capacitats i lluny de la seva vocació però… i què? tot això són luxes fora de l’abast dels treballadors en l’era de la precarietat.

Però, quant cobra un educador a la Llar d’infants? 900 euros bruts al mes sense les vacances dels mestres. Amb un sou de menys de nou-cents euros mensuals, una jornada laboral de trenta-vuit hores setmanals que s’amplien amb hores d’acollida o de preparació, qui pot plantejar-se una carrera professional? En aquestes empreses no es promociona. Any rere any seran els mateixos nou-cents bruts. No es cobren comissions ni objectius. Quant costa llogar un habitatge a prop del lloc de treball?

Ho trobeu injust? Elles també. Aproximadament el 90 per cent dels treballadors del sector són dones. Sospito que la feminització de la professió docent té molt a veure amb aquests salaris indignes. Si els treballadors de la llar fossin majoritàriament homes, la societat patriarcal hauria entès fa molts anys que no es pot mantenir una família per petita que sigui en aquestes condicions. Però el treball de les dones era complementari, de més a més, i, de vegades, decoratiu. Per sort aquesta visió està canviant. almenys ara la problemàtica apareix, almenys ara es protesta. 

Quan el meu fill gran tenia un any -d’això ja gairebé en fa vint- la Cristina va deixar la llar d’infants. Les condicions eren similars a les actuals. Vam agrair a la casualitat que hagués estat ella la seva educadora i vam lamentar que no pogués “permetre’s” continuar amb aquella feina. Això ja fa massa temps que dura. 

Tenim una feina molt important i de gran responsabilitat que porten a terme professionals preparats i que el seu exercici no garanteix ni tan sols la possibilitat de viure’n. És una dada. La proposta de la patronal per a acordar un nou conveni del sector contempla aspectes d’una responsabilitat i una justícia social tan emocionants com per exemple la congelació salarial o l’increment d’hores lectives i la supressió de dies de lliure disposició. Crec que entre tots hauríem d’exigir que la Generalitat es presentés com a àrbitre i, si fos necessari, que elaborés una normativa mínima en matèria laboral. Si no es presenta el govern a la negociació amb una idea clara de dignificar aquest sector, per la seva importància i pel seu component de gènere, les perspectives són bastant fosques per als treballadors i per als infants.